al capitoli, el 9 d’octubre, roma oferia un sacrifici a la bona sort. la sort mateixa era la deessa, amb culte propi i dia fix al calendari. d’aquell ritu no n’ha arribat ni una escena. cap font antiga no diu què se sacrificava, qui oficiava ni per què aquell dia. el que queda és una casella de calendari, i convé llegir primer el que diu la pedra i després el que s’hi ha posat a sobre.
la casella existeix dues vegades. els fasti dels germans arvals, un calendari de marbre d’època d’august que portava aquell col·legi de sacerdots, anoten al 9 d’octubre: genii publici, faustae felicitati, veneri victrici in capitolio, apollini in palatio. i els fasti amiternini, gravats cap a l’any 20 de la nostra era a amiternum, en terra sabina, repeteixen l’entrada gairebé paraula per paraula —genio publico, faustae felicitati, veneri victrici in capitolio, apollini in palatio— i hi afegeixen ludi, jocs. al geni públic, a fausta felicitas i a venus victrix al capitoli; a apol·lo al palatí.
el dia porta a més dues lletres. una és la del mercat: la setmana romana tenia vuit dies marcats de l’a a l’h, i al 9 d’octubre li toca la b. a la còpia dels arvals aquesta lletra està restituïda pels editors, però la fixa el cicle: la casella de l’1 d’octubre, vuit dies abans, conserva la mateixa b. l’altra lletra classifica el dia, i la conserven els amiternins: c, comitialis, dia hàbil en què es podia convocar el poble i votar. no era una fèria. en aquests calendaris l’estatut del dia va en lletres grans i les anotacions de culte en lletres petites, de manera que la casella és un sacrifici afegit sobre un dia feiner.
tota la resta és lectura moderna, i convé dir-ho per parts. que in capitolio regeixi els tres noms i no només el de venus és la interpretació de tothom, però és interpretació. que hi hagués allà un santuari o un altar del geni és una inferència: platner i ashby escriuen que «probablement» n’hi havia. si els tres compartien santuari o cadascun tenia el seu no està tancat, però ells mateixos s’hi decanten: «la segona hipòtesi és la més probable». el plet continua obert a la bibliografia: degrassi i cenerini dedueixen de la casella un santuari propi del geni al capitoli; palombi sosté que només prova que allà rebia culte al costat d’altres divinitats. un sacrifici demana un altar, i la casella situa el ritu al capitoli: fins aquí arriba l’evidència. un temple propi, no. que el 9 d’octubre sigui l’aniversari del temple d’apol·lo al palatí, dedicat per octavià el 28 a.n.e., és una deducció a partir d’aquests mateixos calendaris: cassi dió dona l’any i no el dia. i els ludi d’amiternum no diuen de qui són: res a la casella no els lliga al geni ni a apol·lo.
el sacrifici del capitoli va continuar a la seva casella, sense cara. el geni de la cantonada ja tenia la de l’home que manava.
un geni, a roma, era un déu personal. censorí el defineix com «el déu sota la tutela del qual viu cadascú des que neix», i hi afegeix que ens acompanya sense apartar-se’n «ni un instant», des del ventre de la mare fins a l’últim dia. «cada romà tenia el seu» és la versió curta: sèneca recorda que els avantpassats van donar a cadascú un geni i una juno, i la lectura corrent reparteix el geni a l’home i la juno a la dona, i censorí registra que ja en discutien el nombre: alguns donaven dos genis a les cases de casats, i euclides el socràtic, dos a tothom.
roma en va donar un al poble sencer. el culte públic a un geni és antic: a l’hivern del 218 a.n.e., en la tanda d’expiacions que va seguir al desastre del trèbia, livi registra que «al geni se li van sacrificar cinc víctimes majors», i la majoria dels especialistes hi llegeixen el geni del poble romà, o el geni públic. això no diu res de la tríada del 9 d’octubre, que només coneixem per dos calendaris d’època imperial —al calendari pintat d’anzio, anterior a cèsar, la casella d’aquell dia no es conserva—, però impedeix presentar el geni col·lectiu com un invent de l’imperi.
que el genius publicus del calendari sigui el genius populi romani de les monedes és una identificació que accepten molts especialistes, recolzada en el fet que publicus es forma sobre populus. compte amb qui ho diu: el comentari de judaism and rome que exposa aquesta identificació defensa tot seguit el contrari, que el geni públic «no és exactament» el del poble romà, perquè a amià protegeix l’emperador. i avisa que del genius publicus no es conserva cap imatge en monedes ni relleus: la cornucòpia i la pàtera són del geni del poble romà. amià, més de tres segles després de la casella, fa que el geni públic se li aparegui a julià a la gàl·lia «amb la forma amb què sol representar-se», i una altra vegada, poc abans de la seva mort, sortint de la seva tenda amb el cap i la banya de l’abundància coberts per un vel.
al costat, dos èxits convertits en deesses. fausta felicitas és la sort que surt favorable; venus victrix, la que dona la victòria. compte amb l’altra: la venus victrix cèlebre és la del teatre de pompeu, dedicada en el seu segon consolat, el 55 a.n.e., segons plini, amb el seu aniversari el 12 d’agost, quan els mateixos arvals anoten a venus victrix, a honos, a virtus i a felicitas, entre d’altres, in theatro marmoreo. és el temple que tiró, el llibert de ciceró, descriu a aule gel·li com aquell «els graons del qual feien de teatre». la del capitoli només es coneix per la casella del 9 d’octubre.
el geni del poble romà tenia a més un santuari al fòrum, que cassi dió esmenta dues vegades, totes dues com a escenari de prodigis: voltors posats en ell i en el de la concòrdia el 43 a.n.e., i una òliba que el 32, en vigílies d’àccium, va acabar posant-s’hi. dió no diu on era: «al fòrum, al costat de la concòrdia» ho dedueixen platner i ashby d’aquest veïnatge i d’altres indicis. del capitoli, dió no en diu res.
i el tancament el posa ovidi, ja sota august: la ciutat, escriu, té mil lars i el geni del cap que els hi va donar, i els barris veneren tres divinitats. els déus petits de les cruïlles ja portaven al costat el geni d’un home amb nom propi.
