de me
llegeixo els antics, els acaro, i després explico la república romana a qui la vulgui escoltar. això que llegeixes és el lloc on viu tot plegat.
tria opera
una nota al peu val més que una opinió
llegeixo els antics en edició crítica i els moderns amb la data al davant. cada afirmació d’aquest lloc porta el passatge que la sosté, no el llibre sencer — i quan la font no dona més de si, el text ho diu en comptes d’omplir. el que hi ha al darrere està catalogat a la bibliotheca; l’aparat de fonts de cada entrada n’és la prova.
explicar la república a qui no va anar a classe de llatí
a tiktok, a youtube i aquí. la mateixa història política que s’estudia a la universitat, dita sense reverència de museu de marbre i sense fer veure que el lector ja sap qui era cras. rigor no és solemnitat: si una anècdota és apòcrifa ho dic, i si a més és bona l’explico igualment — dient-ho.
roma com a tutorial, no com a portfolio
el simulacrum és una república jugable: hi entres, negocies, perds clients i entens per què el cursus honorum era una cursa d’obstacles. és la part del lloc que no es llegeix sinó que es juga, i existeix perquè hi ha coses de roma que només s’aprenen havent-les fet malament una vegada.
quod scripsi, scripsi.
didacvs · de se · mmxxvi
