la batalla que va decidir qui manaria al món romà va durar una tarda, i el que la va resoldre havia passat mesos abans. va ser un 2 de setembre de l’any 31 abans de la nostra era, davant del promontori d’àccium, a la boca del golf d’ambràcia. dió cassi, dos segles i mig després, s’atura en la data i explica per què: des d’aquell dia cèsar —encara octavià— va tenir per primera vegada tot el poder ell sol, «i per això els anys del seu regnat es compten amb propietat des de llavors».
el setge no és a plutarc: és a dió. agripa, l’almirall d’octavià, va prendre metone i es va dedicar a esperar els mercants d’antoni; després van caure leucas, patres i corint. dins del golf, les tripulacions s’havien anat aprimant «per la malaltia i les desercions», i va començar a faltar el gra perquè ja no hi havia per on fer-lo entrar. de plutarc és el detall humà: els capitans reclutaven remers entre camineros, traginers, segadors i efebs. canidi, que manava les legions, li va demanar que despatxés cleòpatra i es retirés a tràcia o macedònia a decidir-ho a terra. no li va fer cas.
dió sí que explica un consell de guerra en què es va imposar el parer de cleòpatra: deixar guarnicions i marxar a egipte amb la resta. van cremar les naus que ja no podien tripular, van embarcar de nit el més valuós i van sortir «ni en secret ni obertament, com qui fuig», sinó com qui va a combatre. i de plutarc, el detall material: antoni va fer embarcar les veles, que en una batalla naval es deixaven a terra. el combat encara era «indecís i igualat» quan les seixanta naus de cleòpatra van hissar veles i van enfilar mar obert. antoni va saltar a una quinquerrem i la va seguir. per a plutarc hi anava «arrossegat per la dona com si formés part del seu cos»; per a dió, la reina no havia aguantat l’espera, «fidel a la seva naturalesa de dona i d’egípcia».
aquella tarda octavià es va quedar amb el mar. el que se’n va endur de debò va ser el dret a explicar el que hi havia passat.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. llegir-la com a maniobra planificada —trencar el setge, salvar el tresor— arrenca a finals del segle xix amb kromayer i arriba fins a goldsworthy, que la dona per premeditada per les veles i pels diners a bord. però el debat continua obert: el 2011 carsten hjort lange el va reobrir a classical quarterly. totes les fonts antigues menys una presenten antoni lluitant per la victòria fins que cleòpatra va marxar; les veles i el tresor serien la sortida d’emergència, no el pla. l’única que discrepa és, justament, dió amb el seu consell de guerra: la maniobra prevista no és una reconstrucció moderna contra les fonts antigues, és una font antiga contra les altres. el que ningú discuteix és el bloqueig, les febres i les desercions.
el que va quedar enrere es va lliurar sense lluitar. plutarc xifra els morts en no més de cinc mil i les naus capturades en tres-centes, «tal com va escriure el mateix cèsar»: les xifres d’àccium surten de les memòries del vencedor. les dinou legions i els dotze mil genets de terra van aguantar set dies, fins que canidi va fugir de nit i els homes, «traïts pels seus comandaments», es van passar a octavià: dió els dona per abastats sense combat camí de macedònia. onze mesos més tard, l’1 d’agost del 30, octavià va entrar a alexandria. antoni es va matar creient morta cleòpatra, i ella quan va saber que l’embarcarien cap a roma per desfilar en el triomf. suetoni explica que la volia viva per a això i va fer portar psil·lis perquè li xuclessin el verí.
la versió que es va imposar la van cantar els poetes abans que hi hagués història escrita. virgili va gravar àccium a l’escut d’eneas: august amb el senat i els grans déus; al davant, antoni amb «riqueses bàrbares», la seva «esposa egípcia» i «el lladrador anubis» contra neptú, venus i minerva. el poema va néixer a recer del mecenatge d’august; si hi va haver encàrrec directe es discuteix, l’efecte no. convé a més posar al seu lloc velleu patercle, de qui ve «el general que havia de castigar els desertors, convertit en desertor del seu propi exèrcit»: va néixer dotze anys després de la batalla i va escriure sota tiberi, cap al 30 de la nostra era. és el relat en prosa més antic que conservem, no un testimoni. syme ho va dir sense anestèsia: àccium va ser «un afer mesquí, digne remat de la innoble propaganda contra cleòpatra».
octavià va fer llavors el que es fa amb una batalla que es vol recordar com a tal: va instituir uns jocs quadriennals i va fundar nicòpolis, «la de la victòria». on havia tingut la tenda hi va aixecar una plataforma de carreus amb els esperons capturats; suetoni precisa que va consagrar el campament a neptú i a mart, i la inscripció del mur ho confirma: «aconseguida la pau per terra i per mar». els encaixos de com a mínim trenta-sis esperons continuen a la pedra, i aquesta és la imatgeria que paul zanker va resseguir després per monedes i temples. ningú aixeca un mur de trofeus per commemorar un setge. quatre anys més tard, el gener del 27, el senat li va donar el nom amb què el coneixem: august.
