«bec vi nou i vell; curo malaltia nova i vella». això deia molta gent en tastar el vi de l’any a roma, segons varró, que ho recull al seu tractat sobre la llengua llatina. el dia era l’11 d’octubre, les meditrinalia, i la frase és la meitat del contingut d’aquesta festa: d’ella en va sortir, amb el temps, una deessa.
la traducció importa. en llatí diu novum vetus vinum bibo, novo veteri morbo medeor. «nou i vell» va amb el vi, que és el que es beu; «nou i vell» va una altra vegada amb la malaltia, en datiu, perquè el verb medeor, curar, regeix datiu. vi nou i vell contra mal nou i vell: aquesta simetria és la gràcia de la fórmula, i es perd si es tradueix «amb el nou i el vell em curo». hi ha edicions de varró que fiquen un segon vino a la segona meitat i permetrien aquesta lectura, però la versió independent que conserva el resum de fest no el porta, i sembla una repetició de copista del vinum anterior.
aquesta segona versió, a més, inverteix l’ordre: vetus novum vinum bibo, veteri novo morbo medeor, vell i nou en lloc de nou i vell, a les dues meitats. dos ordres diferents per a la mateixa fórmula són el que cal esperar d’una cosa que circulava de boca en boca.
el passatge de varró fa tres coses en una frase, i només una la deu al seu informant. l’etimologia és seva: les meditrinalia s’anomenen així a medendo, de curar. el ritu li explicava flac, el flamen de mart, un dels tres flàmines majors: que aquell dia se solia libar i tastar vi nou i vell medicamenti causa, com a remei. i la fórmula la posa varró en veu pròpia i en present: és una cosa que «fan encara avui molts quan diuen» aquestes paraules. no s’ha de confondre aquest flac amb verri flac, l’erudit d’època d’august el diccionari del qual va resumir fest.
varró tampoc no diu tot el que se li atribueix. no parla de barrejar els dos vins: la barreja en una copa la suggereix la fórmula, però ell diu libar i tastar vi nou i vell. i no diu most ni «per primera vegada». això ve del resum de fest, que és una altra cosa: allà el costum és dels «pobles llatins» en general, es feia «el dia en què hom tastava per primera vegada el most», i la frase es deia «per bon auguri», sense data de calendari. que l’11 d’octubre marqués el final de la verema i el primer tast del most jove és la síntesi de wissowa; el començament de la verema, recorda, no tenia data fixa. l’obria, explica varró, el flamen de júpiter: sacrificava una xaiona i, entre el tall i l’ofrena de les entranyes, veremava ell.
«d’aquestes paraules es va concebre també el nom de la deessa meditrina». es va concebre: la mateixa font que inventa la deessa confessa d’on l’ha treta.
en aquest resum la festa ja té mestressa: «d’aquestes paraules es va concebre també el nom de la deessa meditrina, i els seus ritus es van anomenar meditrinalia». la cadena és verri flac, fest i pau el diaca, i només en conservem l’última baula; si l’entrada ve de verri, la deessa és una inferència d’època d’august, una generació després de varró. d’ella no se’n sap res més: ni un temple, ni un sacerdot, ni una inscripció. fowler va escriure que no hi ha cap prova real d’una deessa meditrina, i wissowa, que no va existir mai «en cap altre lloc que al cap d’uns gramàtics especulatius». cap font antiga no l’anomena deessa de la salut, del vi o de la longevitat, com repeteixen avui moltes pàgines de mitologia.
perquè el dia no era seu. el testimoni més sòlid és el dels calendaris. el calendari pintat d’anzio, l’únic anterior a la reforma de cèsar que es conserva, ja porta meditrinalia el dia 11 amb la sigla np, la dels grans dies de festa, i ho repeteixen tres calendaris de pedra d’època imperial. un d’ells, el d’amiternum, hi afegeix dues paraules: feriae iovi, festa de júpiter. en el dels germans arvals la casella de l’11 d’octubre s’edita amb el mateix nom i la mateixa rúbrica, però del nom no se’n conserva cap lletra i de la rúbrica a penes dues: la resta la restitueixen els editors. d’aquí mommsen i wissowa van concloure que el titular del dia era júpiter, com en les altres dues festes del vi del calendari, les vinalia d’abril i d’agost. aquesta sèrie és una síntesi moderna, no una lectura epigràfica: la rúbrica de júpiter d’agost és en un altre calendari, el d’allifae, i la d’abril descansa en varró, que escriu de les vinalia: «aquest dia és de júpiter, no de venus».
l’explicació antiga va de la frase a la deessa i de la deessa al dia; la lectura de fowler i de wissowa la inverteix: la deessa es va deduir del nom de la festa. el nom mateix continua sense explicació ferma. l’etimologia de varró, a medendo, no ha trobat substitut: ernout i meillet la recullen sota medeor i es limiten a reproduir-la, i de vaan no registra la paraula. l’única proposta moderna, d’h. ehrlich el 1910, la relacionava amb l’arrel de la beguda fermentada, la de l’hidromel; wissowa la cita en nota i no ha arribat a consens.
el que sí que se sosté és l’arrel de medeor. d’ella vénen medicus, medicina, remedium: metge, medicina, remei. de vaan la remunta a una arrel indoeuropea que significava «mesurar», i explica el sentit de curar com un desplaçament posterior; ernout i meillet la glossen com «pensar», amb «mesurar, pesar, jutjar» i «tenir cura d’un malalt» entre els seus valors tècnics. que abans d’anomenar la cura l’arrel anomenés la mesura és la lectura de de vaan; cap en la d’ernout i meillet, que no la posen en primer lloc.
