ni presentar batalla, ni reclutar tropes, ni treure l’exèrcit a campanya, ni deixar anar amarres, ni casar-se per tenir fills. tres dies l’any roma s’abstenia de tot això, i un d’ells era el 5 d’octubre. el motiu era un lloc sagrat anomenat mundus, que aquells dies era obert. què era exactament, com s’obria i on era són tres preguntes que les fonts deixen sense resposta.
la llista de prohibicions és de varró, però no la llegim en ell: la conserva macrobi, a les saturnals, gairebé cinc segles després. macrobi explica que hi ha tres ocasions en què no s’entaula combat —les festes llatines, les saturnals i els dies en què el mundus és obert—, diu que el mundus està consagrat a dis pater i a prosèrpina i que semblava millor anar a la guerra amb les goles de plutó tancades, i cita varró: «quan el mundus és obert, és com si fos oberta la porta dels déus tristos i dels de sota». segueixen les quatre abstencions. el verb no és «està prohibit» sinó religiosum est: és escrúpol religiós. i macrobi en delimita l’abast poques línies després: els romans triaven dia per combatre quan eren ells els qui portaven la guerra; si els atacaven, cap dia no els impedia defensar-se, «perquè quin lloc queda per a l’observança quan no hi ha possibilitat de triar?». el veto era sobre la iniciativa.
les tres dates no són a macrobi. arriben per una altra cadena: el diccionari de fest, que al seu torn resumia l’obra perduda de verri flac, i el resum de fest que va fer pau el diaca al segle viii. i la cadena està trencada en diverses baules. una entrada de fest cita ateu capitó, jurista d’època d’august, pel nom i per l’obra —«el mundus, com diu ateu capitó al llibre de dret pontifical, sol obrir-se tres vegades l’any»—, però en el que es conserva dona la data d’agost, la de l’endemà de les volcanals, i la de novembre, i se salta la d’octubre. una altra entrada, la que anomena el lloc «el mundus de ceres», arriba mutilada i amb els numerals corruptes: cada edició els imprimeix d’una manera. la llista completa i neta —l’endemà de les volcanals, el tercer dia abans de les nones d’octubre i el sisè abans dels idus de novembre, és a dir, 24 d’agost, 5 d’octubre i 8 de novembre— surt de l’epítom de pau. fowler ho va deixar dit en una nota del 1912: pau dona les dates, que a fest estan mutilades.
la mateixa entrada hi afegeix una cosa que varró no diu. aquells dies, «no s’entaulava combat amb l’enemic, no s’allistava exèrcit, no se celebraven comicis, i no s’administrava cap altra cosa a la república llevat del que exigís la necessitat extrema». les assemblees sí que hi són, doncs, a la llista, encara que no a la de varró. i aquí l’expedient xoca amb si mateix: als calendaris conservats, el 5 d’octubre porta la lletra c, comitialis, dia hàbil per reunir el poble i votar. així ho llegeixen els fasti dels germans arvals, i al calendari pintat d’anzio, l’únic anterior a la reforma de cèsar, la casella d’aquell dia està restituïda sencera. el dels arvals no anota res del mundus. les dues coses no encaixen, i no hi ha per què fer-les encaixar.
roma s’abstenia de començar una guerra i de casar ningú per un lloc que avui no sabem situar a la seva pròpia ciutat.
la imatge popular —una fossa tapada per una llosa que s’aixecava tres vegades l’any per deixar sortir els morts— no és completa en cap font antiga sobre el mundus. la «porta» de varró és una comparació, quasi ianua. la pedra surt d’una altra entrada del mateix diccionari, la de la manalis lapis, que «creien que era la porta de l’orc, per la qual les ànimes dels de sota fluïen cap als de dalt», i que no esmenta el mundus. platner i ashby qualifiquen de «pura conjectura» identificar aquesta pedra amb la tapa del mundus.
el testimoni més antic és cató, en un fragment que el mateix fest conserva. diu que el nom ve del mundus que és damunt nostre, el cel, perquè la seva forma s’hi assembla, «segons vaig poder saber pels qui hi han entrat» —i aquest «vaig poder» és una esmena moderna del text—. és a dir, un lloc on es baixava. la seva part inferior estava com consagrada als déus manes i romania tancada tot l’any llevat d’aquells tres dies. el que cató no esmenta, segons subratlla fowler, és ni la llosa ni la sortida dels morts: per a aquestes idees el testimoni més antic és varró, seguit de capitó.
per a què servia, doncs? fowler va proposar que en origen va ser un dipòsit subterrani de llavor, i que la porta a l’inframón era una capa posterior, d’influència grega i etrusca. ja ho apuntava el 1899, seguint un vell suggeriment d’o. müller a partir de les primícies que plutarc fa llençar a la fossa de la fundació, i el 1912 ho va argumentar sobre les tres dates: el 24 d’agost cau la vigília de l’opiconsívia, amb la collita ja emmagatzemada; el 5 d’octubre, en plena sembra del far; el 8 de novembre, prop de la posta de les plèiades, quan els agrònoms manen sembrar el blat. és una hipòtesi, no un fet.
i queda el lloc. plutarc explica que ròmul va obrir una fossa circular al voltant del que en el seu temps era el comici, hi va llençar les primícies i la terra que cada colon portava del seu país, i que aquella fossa l’anomenaven amb el mateix nom que el cel. ovidi descriu la mateixa fossa de la fundació, amb les messes i la terra del sòl veí, però no l’anomena mundus. fowler el 1899 escrivia que plutarc s’equivocava en posar-la al comici, i platner i ashby ho atribuïen a una confusió; des de coarelli, als anys setanta, una part de la recerca li torna el crèdit i busca el mundus just allà. la identificació tradicional amb la roma quadrata del palatí la donaven platner i ashby per feta «sense fonament suficient», i la cambra amb volta que va aparèixer el 1914 sota la domus augustana, amb un pou central i dues galeries excavades a la roca, es va proposar com el mundus; platner i ashby recullen la proposta sense subscriure-la. el mateix diccionari de platner i ashby ho resumia el 1929: no tenim absolutament cap informació sobre l’emplaçament del mundus.
