un home va tornar de viatge i va entrar a roma de nit per esquivar la rebuda que li preparaven a la ciutat. d’aquella arribada sense públic en va sortir un dia de festa amb el seu nom. va passar el 12 d’octubre de l’any 19 abans de la nostra era, i el viatger era august, que feia prop de tres anys que era a orient. el calendari d’amiternum ho registra així: festa per decret del senat, perquè aquell dia l’emperador cèsar august va tornar de les províncies d’ultramar i va entrar a roma; es va constituir un altar a fortuna redux.
roma no l’havia enyorat en calma. cassi dió explica que el segon consolat d’aquell any continuava sense cobrir, que les eleccions van tornar a acabar en aldarulls i morts, i que el senat va enviar ambaixadors a august. ell va nomenar cònsol un d’ells, quint lucreci, un home el nom del qual havia figurat a les llistes de proscripció. per això i pel que havia fet fora se li van votar honors de tota mena; dió diu que no en va acceptar cap llevat de dos: l’altar de fortuna redux, la fortuna que retorna a casa, i que el dia de la seva arribada es comptés entre els festius amb el nom d’augustalia. i després l’escena: com que els magistrats i altres es preparaven per sortir a rebre’l, va entrar de nit.
hi va haver, però, una rebuda oficial, i l’explica ell mateix. les res gestae diuen que, per acord del senat, part dels pretors i dels tribuns de la plebs, amb el cònsol quint lucreci i els principals de la ciutat, van sortir a trobar-lo fins a la campània, «un honor que fins avui no s’ha decretat a ningú llevat de mi». no va rebutjar l’homenatge; va rebutjar l’escena a la porta. va acceptar la delegació al camí, va esquivar la multitud i va deixar escrites les dues coses com a mèrit.
l’altar es va aixecar al costat del temple de l’honor i la virtut, a la porta capena, per on entrava la via àpia. que august tornés per allà és la inferència habitual —venia del sud i l’altar se li va posar en aquella porta—, no una dada de font. els calendaris separen dos tràmits: el 12 d’octubre l’altar es constitueix; el 15 de desembre, segons el feriale de cumes, es dedica, amb acció de gràcies a fortuna redux «que va retornar cèsar august de les províncies d’ultramar». no se’n conserva cap resta: platner i ashby no en registren cap i en remeten la imatge a les monedes, entre elles les del monetari quint rusti. un poeta d’aquells mateixos anys va deixar una al·lusió a la mateixa porta: a properci, una noia que espera el seu home de la guerra promet portar armes votives a la porta capena i signar-hi a sota «agraïda, amb el seu home sa i estalvi».
amb l’altar venia una ordre, i aquí hi ha el que és delicat: només la coneixem perquè la va escriure ell. les res gestae diuen que el senat va consagrar l’altar «pel meu retorn», que va ordenar als pontífexs i a les verges vestals fer-hi un sacrifici cada aniversari del dia en què va tornar de síria, i que va anomenar el dia augustalia «pel meu cognomen». el document és l’índex dels seus propis actes que, segons suetoni, va deixar segellat entre les seves últimes voluntats, dipositades en poder de les vestals, per gravar-lo en bronze davant del seu mausoleu. el text que llegim és la còpia d’ancira, i el seu encapçalament es declara còpia de les dues columnes de bronze de roma, que no es conserven; aquest encapçalament ni tan sols és seu: el va redactar tiberi, o algú per ordre seva, per a les columnes. quan diu «el senat va consagrar», qui signa la frase és el beneficiari.
dos detalls del mateix text. la versió d’august diu que tornava «de síria»; els calendaris, «de les províncies d’ultramar». i el nom: no el de la deessa, que hauria donat alguna cosa com fortunalia, sinó el seu.
no va rebutjar l’homenatge: va rebutjar l’escena. i va registrar les dues coses com a mèrit.
el nom en pedra planteja un problema de registre, no de testimoni. el calendari d’amiternum, el que descriu l’entrada i l’altar, és posterior a la mort d’august: el seu mes d’octubre ja anota jocs de l’any 14 en honor del diví august. dels calendaris anteriors no tenim un octubre que digui una altra cosa. és un silenci de l’arxiu, no una prova que el nom s’inventés després.
les fonts antigues, a més, no coincideixen sobre què se celebrava. dió explica que l’11 a.n.e. les caceres de l’aniversari les pagava gairebé cada any un dels pretors, «encara que no estigués autoritzat per decret», mentre que les augustalia «es van celebrar llavors per primera vegada en virtut d’un decret». però en un altre passatge anomena augustalia la festa «que se celebrava en honor del seu aniversari», que és el 23 de setembre, no el 12 d’octubre. i després de la seva mort les torna a separar: els cònsols s’encarregarien de l’aniversari i els tribuns de les augustalia. el dia que porta el seu nom i el dia en què va néixer no són el mateix, i ja els antics els barrejaven.
l’any 14 de la nostra era, amb august ja divinitzat, la festa es fa gran. tàcit registra aquell any el nou sacerdoci dels sodales augustales, vint-i-un trets a sorts entre els principals de la ciutat, i que els primers jocs augustals els va rebentar una baralla entre actors. «festa nacional», per cert, és una analogia moderna: la categoria romana era feriae ex senatus consulto, un dia festiu per decret del senat, amb sacrifici obligatori.
el dia va quedar clavat entre dos ritus molt més antics, les meditrinalia de l’11 i les fontinalia del 13. al calendari de filòcal, de l’any 354, amb l’imperi ja cristià, el 12 d’octubre continua dient AVGVSTALES · CM · XXIIII: vint-i-quatre curses de circ. el precedeixen els jocs alamànics del 5 al 10, i l’11 és en blanc. del 19 abans de la nostra era al 354 hi ha tres-cents setanta-dos anys: gairebé quatre segles de carros per un viatge que el seu protagonista va acabar de nit, perquè ningú no el veiés arribar.
