en un carrer en pendent que baixava de les carines, al vessant de l’oppi, hi havia una biga de fusta travessada per damunt dels caps. no aguantava res. els romans l’anomenaven tigillum sororium, la biga de la germana, i l’estat la continuava reparant a càrrec seu. el calendari li reservava un dia: l’1 d’octubre.
la data no la dona cap historiador. livi i dionís d’halicarnàs expliquen la història, però cap dels dos no diu quin dia es feia el ritu; dionís només escriu que el lloc rebia sacrificis cada any. el dia arriba per la pedra: els fasti dels germans arvals, un calendari de marbre d’època d’august, anoten a les calendes d’octubre fidi in capitolio, tigillo sororio ad compitum acili, a fides al capitoli i a la biga de la germana al costat de la cruïlla dels acilis. les edicions no coincideixen del tot en quines lletres d’aquesta línia es conserven i quines es restitueixen, però sí en la lectura, que fowler ja imprimia el 1899. i per a la biga la casella dona un nom i un lloc: ni janus ni juno, ni ritu, ni horaci. el calendari pintat d’anzio, anterior a la reforma de cèsar, anota aquell mateix dia a fides i no esmenta la biga.
la història que l’explicava és la del tercer horaci, el supervivent del combat contra els curiacis, que en tornar va matar la seva germana per plorar un dels enemics morts, el seu promès. el duel, el crim i el judici estan explicats a l’entrada de l’enciclopèdia sobre el duel que va canviar roma, i el que s’hi diu continua valent aquí: la cadena judicial —els duumvirs que el condemnen per perduel·lió, l’apel·lació, l’absolució «més per admiració del seu valor que per la justícia de la seva causa»— és la versió que roma donava de l’origen de la seva pròpia provocatio ad populum. dionís arriba a afirmar que va ser la primera vegada que el poble va jutjar una causa capital. són afirmacions de les fonts sobre les seves institucions, no dades independents.
el que importa per a la biga és el que va venir després. a livi, el rei ordena al pare expiar el fill amb diners públics, pecunia publica; el pare fa uns sacrificis expiatoris, que després van quedar a càrrec de la gens horàcia, estén una biga sobre el carrer i fa passar el jove per sota amb el cap tapat, «com sota el jou». a dionís, en canvi, el rei crida els pontífexs, que purifiquen horaci amb els ritus amb què s’expiaven els homicidis involuntaris, aixequen dos altars i el fan passar sota el jou. i fest, que conserva una tercera versió molt mutilada, diu que la biga descansava sobre dos pals que havia alçat el pare. tres relats, dos agents. a livi, a més, la biga s’estén en aquell mateix acte: que l’objecte fos anterior a la història és una lectura moderna, no el que diu la font.
el relat és literari; el dia és epigràfic. i el relat ni tan sols es posa d’acord sobre l’objecte que explica.
perquè la biga mateixa té dues descripcions antigues incompatibles. dionís, que escrivia a roma en temps d’august, la descriu clavada a les dues parets oposades del carrer, per damunt dels qui en sortien. fest parla de duo tigilla tertio superiecto: dues fustes i una tercera a sobre, que és exactament la forma del jou tal com la dona el mateix livi en un altre passatge, tres llances, dues clavades a terra i la tercera lligada de través. una biga encastada no necessita pals. la reconstrucció corrent —platner i ashby la defineixen com un travesser sobre dos pals— segueix fest; fowler, en canvi, es quedava amb la biga de paret a paret i per això no entenia que se l’expliqués com un arc de janus.
amb els altars passa una cosa semblant. dionís en posa dos: un a janus, a qui es va afegir el sobrenom de curiaci pels curiacis morts, i un altre a juno, «a qui correspon la cura de les germanes». és una perífrasi, no un títol. els dos epítets de culte junts, janus curiaci i juno soròria, els donen fest i l’escoliasta de bobbio a ciceró: «alçats dos altars a janus curiaci i a juno soròria, i posada una biga damunt seu, horaci va ser passat sota el jou».
què era, doncs? l’erudició moderna no s’ha posat d’acord. platner i ashby recullen cinc propostes: una porta del primitiu poblat de l’esquilí, una porta sota la qual l’exèrcit es purificava en tornar de campanya, una porta del septimontium, un ianus o pas de carrer lligat als dos altars i al culte de janus i juno al començament del mes, o un simple fetitxe. fowler donava la biga per «realment inexplicable» i apuntava que els títols de culte potser van donar peu a la llegenda. també hi va haver qui va llegir sororia a partir del verb sororiare, que el mateix lèxic de fest recull per als pits de les noies quan comencen a créixer, i va convertir juno soròria en una deessa de la pubertat; dumézil va qualificar aquest ús d’«extravagant».
dumézil, en canvi, pensava que la cerimònia anual era «realment, com pretén la tradició», la prolongació d’un ritu de purificació del guerrer que torna, propi de la gens horàcia i alhora d’utilitat pública, i l’encaixava en el cicle d’octubre de mart, que per a ell tanca la temporada de guerra. convé no fer-li dir més: a la mateixa obra sosté que la història dels horacis reprodueix un mite del déu guerrer indra, és a dir, que el relat ja era un mite fet història. el que rebutja és una altra cosa: la tesi que la llegenda es fabriqués a partir dels noms de monuments que ja existien. i compta el ritu entre les festes fixes de l’any: les calendes d’octubre són una de les tres úniques calendes amb festivitat.
els diners públics surten dues vegades a livi, i són dos fets diferents: amb ells es paga l’expiació, i amb ells es continua reparant la biga. id hodie quoque publice semper refectum manet, escriu: continua aquí avui, sempre reparada a càrrec públic. dionís hi afegeix una tercera despesa que atribueix al mateix episodi, una llei encara vigent en la seva època per la qual el tresor pagava la criança dels trigèmins. de la biga no hi ha cap resta identificada amb seguretat. l’última menció coneguda és al catàleg de les regions de la ciutat del segle iv, a la regió del temple de la pau. del ritu no en sabem gairebé res; de la despesa, en canvi, livi en va deixar constància en una frase de comptable. a roma, el que es continuava pagant era el que continuava important.
