el calendari romà té dos dies amb el mateix número separats per set mesos: el 19 de març i el 19 d’octubre. en el còmput romà porten, a més, el mateix nom —el catorzè dia abans de les calendes d’abril i el catorzè abans de les de novembre—, i en tots dos hi ha notícia dels mateixos escuts sagrats. el segon s’anomenava armilustrium, la purificació de les armes.
la data no la dona cap font literària. varró fica l’armilustrium a la seva tanda de festes d’octubre sense dir quin dia, i l’epítom de fest tampoc no ho diu. el 19 arriba per l’epigrafia: warde fowler, el 1899, l’encapçalava amb la marca np i l’abreviatura arm, i advertia que als calendaris només apareixen aquestes tres primeres lletres. aquest recompte té data: tots els calendaris de pedra que fowler manejava eren d’època d’august o posteriors. l’únic anterior a la reforma de cèsar, pintat sobre estuc a anzio, es va trobar el 1915, i a la traducció de warmington el seu 19 d’octubre conserva la marca de dia festiu, però el nom de la festa va entre claudàtors: restituït pels editors. l’edició epigràfica de degrassi no s’ha confrontat aquí.
les dues descripcions antigues diuen coses diferents. varró explica el nom: l’armilustrium s’anomena així perquè a l’armilustri fan els ritus armats —«tret que el lloc prengui el nom d’ells»—, i el deriva de ludere, jugar, o de lustrum, purificació, «perquè feien voltes jugant, armats amb els ancilia». dues cauteles: varró no decideix si la festa va donar nom al lloc o a l’inrevés, i la forma «jugar» és una esmena moderna, perquè els manuscrits porten luendo, de luere, expiar. l’epítom de fest, un resum d’un resum del diccionari de verri flac, dona l’altra: era una festa en què feien els ritus armats i, mentre sacrificaven, tocaven les trompetes. no anomena els salis ni els escuts.
el lloc tampoc no està resolt. livi explica que el 207 a.n.e. «va semblar que plovien pedres a l’armilustri» i es va haver de repetir el ritu de nou dies: és la menció datable més antiga, i és del lloc, no de la festa. platner i ashby el posen al vessant nord-oest de l’aventí, probablement al sud de santa sabina, al costat del vicus armilustri que citen tres inscripcions; fowler llegia a varró «l’aventí, al costat del circ màxim», a l’altre costat del turó, i confessava no trobar-hi explicació. no se’n conserva cap resta.
els ancilia eren els escuts sagrats de mart, i els portaven els salis. dionís d’halicarnàs explica que numa va nomenar dotze salis patricis, i que dels molts escuts que portaven només un havia caigut del cel: els altres es van fer iguals perquè un lladre no sabés quin era. ovidi diu que numa en va fer fer «més», no dotze. i hi ha un episodi que mostra el pes d’aquells dies. el 190 a.n.e. un exèrcit romà camí d’àsia va acampar a l’hel·lespont, escriu livi, «perquè havien caigut per casualitat els dies en què es mouen els ancilia», i publi escipió, per ser sali, aquells dies el van separar de l’exèrcit. polibi dona la regla: els salis, siguin on siguin, no poden canviar de residència durant trenta dies mentre duren els sacrificis. cap dels dos no diu en quin mes.
la simetria no és una dada antiga: és una lectura del calendari. molt assentada, probablement correcta, i amb autor.
el pont entre les dues dates són dues frases. una nota del calendari augustal de preneste, que s’atribueix a verri flac, diu que el 19 de març els salis dansaven al comici, amb els pontífexs presents segons la restitució de la pedra; i un gramàtic tardà, carisi, escriu que aquell dia «se solien purificar les armes, els ancilia». la seva etimologia és falsa, admetia fowler, però la raó que dona és valuosa. la resta és interpretació. la simetria la va proposar georg wissowa el 1891 i fowler la va recollir el 1899, amb la nota que mommsen desaprovava el raonament de wissowa i amb una cautela pròpia: l’objecte i el sentit de la purificació, escrivia, no són del tot clars, i hom se sent temptat a suposar que representava la de les armes de tot l’exèrcit. wissowa la va formular madura el 1902: els termes rituals ancilia movere i ancilia condere simbolitzarien prendre i deposar les armes, i el paral·lelisme dels dos cicles, va escriure, «salta a la vista». cap font antiga conservada no diu que roma tanqués aquell dia el seu any militar.
un avís sobre el text que se sol citar com a suport. suetoni explica que otó va sortir a campanya amb els ancilia «moguts i encara sense guardar», cosa que es tenia per nefasta des d’antic; tàcit fa servir el mateix verb. però otó va sortir de roma, segons tàcit, la vigília dels idus de març del 69: el passatge documenta el cicle de març, no un veto de guerra que anés de març a octubre.
el que és comprovable és el buit que queda al darrere. fowler va escriure que des del 19 d’octubre no hi havia cap festa de mart fins a l’any nou, l’1 de març, i no és exacte: les equirria del 27 de febrer, unes curses de cavalls al camp de mart, són de mart, el mateix wissowa les compta entre les seves festes de primavera, i el calendari d’anzio conserva el començament del nom, equ[irria]. el que sí que queda buit és novembre, desembre i gener. l’any més antic de roma començava al març —varró compta els mesos des d’ell, i per això setembre continua significant «el setè»—: el déu de la guerra tornava al calendari el mes en què roma tornava a comptar.
tampoc no s’han de fondre els ritus de març. varró explica el quinquatrus del 19 com un nom de data, «el cinquè dia després dels idus», i es queixa que per error del nom se celebri com si fossin cinc dies; el tubilustrium del 23, la purificació de les trompetes sagrades, és una altra festa. i la meitat de març va sobreviure millor que la d’octubre. al calendari de filòcal, de l’any 354, el 9 de març encara posa ARMA ANCILIA MOVENT, el 19 QVINQVATRIA —en plural: l’error de varró va guanyar— i el 23 TVBILVSTRIVM. el 19 d’octubre ja no diu armilustrium: diu jocs del sol, i el sol a escorpió.
