l’any 9 abans de la nostra era, les ciutats gregues de la província d’àsia van votar que el seu any nou caigués el dia de l’aniversari d’un home viu. aquell home havia nascut el 23 de setembre del 63, en el consolat de ciceró i de gai antoni. suetoni en dona la data a la romana —el novè dia abans de les calendes d’octubre—, l’hora —poc abans de sortir el sol— i el lloc: el palatí, al barri anomenat ad capita bubula, «als caps de bou». es deia gai octavi. un matís de calendari abans de continuar: aquell 23 de setembre és del calendari romà anterior a la reforma de cèsar, que anava desajustat respecte de l’any solar. el que àsia va fixar mig segle després ja era julià. el que es va heretar va ser l’etiqueta del dia, no el dia solar.
de la seva família circulaven versions enfrontades, i suetoni les posa l’una al costat de l’altra. la gens octàvia havia estat principal a velitres, però la branca de la qual venia ell es va quedar en l’orde eqüestre «fins al pare d’august». el mateix august va escriure que procedia d’una família eqüestre antiga i rica, en què el seu pare va ser el primer senador; marc antoni li retreia un besavi llibert i corder i un avi canvista. l’autopresentació és seva i així s’ha de llegir. el que no es discuteix és la mare: àcia era filla de júlia, germana de juli cèsar. octavi era, per tant, besnebot del dictador, i aquest parentiu és el que fa intel·ligible tot el que va venir després.
el que va venir després ho va fer un testament. segons suetoni, cèsar va instituir hereus tres néts de les seves germanes, i a gai octavi li va deixar tres quartes parts; al peu del document, afegeix, l’adoptava en la seva família i el seu nom. si aquesta clàusula equival a una adopció en sentit jurídic romà es discuteix des de fa més d’un segle; l’adopció formal va arribar després, per via comicial, el 43, quan el noi de divuit anys que havia rebut la notícia a apol·lònia ja tenia amb què imposar-la. del març del 44 fins a la caiguda d’alexandria, el 30, van passar catorze anys.
el 27 va arribar el nom. august ho explica a les seves res gestae: en el seu sisè i setè consolat, extingides les guerres civils, va traspassar la república de la seva potestat a l’arbitri del senat i del poble romà, «i per aquest mèrit vaig ser anomenat august per decret del senat». suetoni hi afegeix qui ho va proposar —munaci planc— i contra quina alternativa: alguns el volien anomenar ròmul, com un segon fundador. va guanyar augustus, un nom «no només nou, sinó més ampli». se sol glossar com a «venerable»; l’arrel és augere, acréixer, i el sentit sagrat el dona el mateix suetoni: augusta s’anomenen els llocs consagrats per ritu augural.
roma va esperar la seva mort per anomenar-lo déu. a àsia, amb ell viu, ho van escriure en marbre i van començar a comptar l’any des del seu naixement.
la proposta d’àsia la va signar un romà. el dossier conservat a priene —una de diverses còpies; el text que se sol citar es compon amb les d’apamea, eumènia, dorileu i metròpolis— comença amb un edicte del procònsol paul·le fabi màxim, que proposa que totes les ciutats tinguin una sola lluna nova, la de l’aniversari del «diviníssim cèsar», el novè dia abans de les calendes d’octubre, i que aquell dia tothom entri en els seus càrrecs. el segueix el decret amb què l’assemblea dels grecs d’àsia, el koinón, l’aprova. el decret concedeix a màxim la corona que s’havia promès a qui trobés els honors més grans per a cèsar, perquè havia trobat, diu la pedra, «el que fins ara ignoraven els grecs»: començar a comptar el temps des del seu naixement. i la corona es proclamaria sempre als jocs de pèrgam en honor de roma i august, i als de cada ciutat.
la resta és administració, i convé no saltar-se-la, perquè el decret no és un text piadós i prou. l’any d’àsia era macedoni i lunisolar, i ja començava cap a l’equinocci de tardor. el decret el clava el 23 de setembre, sincronitza el dia grec amb el romà, anomena el primer mes «kaisar», com ja s’havia votat, enumera els dotze mesos amb els seus dies fins a sumar-ne tres-cents seixanta-cinc, fixa el dia intercalar al mes xandikós, mana gravar edicte i decret en esteles de marbre blanc als kaisareia de les ciutats capçalera, i hi afegeix una disposició sobre la data de les eleccions, «com està escrit a la llei cornèlia». l’elogi d’august també és polític: el qui «va posar fi a la guerra».
enmig de la paperassa hi ha la frase que ha fet famosa la pedra: «l’aniversari del déu va ser, per al món, el principi de les bones noves que per ell van venir». bones noves, en grec, euangélia. cal llegir-la amb tres cauteles. la paraula és en plural —εὐανγελίων, genitiu— i era el terme corrent per anunciar una victòria o una proclamació. la desinència l’han restituïda els editors, igual que l’expressió «l’aniversari». i una segona aparició que les edicions antigues imprimien unes línies més amunt ha desaparegut de l’edició actual: n’hi ha una de sola, i no és sencera a la pedra.
uns vuitanta anys després, aquesta paraula obre l’evangeli de marc: «principi de l’evangeli de jesucrist». l’ús cristià més antic, el de pau, queda a uns seixanta. que marc respongui a propòsit al llenguatge del culte imperial és una lectura que es discuteix des de deissmann. craig evans la defensa —l’evangelista, escriu, sembla haver fet ressò deliberat d’un tema central del culte imperial— i alhora subratlla que la cita d’isaïes que segueix porta les «bones noves» de la tradició jueva; altres hi veuen només el vocabulari comú de l’època. el que és segur és la coincidència de paraula, no la intenció.
august sí que va tenir mes propi, però no el del seu naixement. el senat va rebatejar sextilis el 8 a.n.e., un any després del decret d’àsia, i suetoni precisa que el va preferir a setembre, el mes en què havia nascut, perquè en aquell li havien tocat el primer consolat i les victòries més assenyalades. a roma el títol de déu va arribar amb la seva mort, el 14 de la nostra era. a àsia, amb ell viu, ja l’anomenaven déu per escrit, i comptaven l’any des del dia que va néixer.
