l’any 48 abans de la nostra era, poques setmanes després de perdre contra cèsar a farsàlia, pompeu el gran va fondejar davant la costa d’egipte, prop de pelúsion, al delta del nil, i va demanar asil al rei. la cort va deliberar i va decidir matar-lo. plutarc explica que l’argument decisiu el va donar teòdot de quios, un professor de retòrica a sou, i que el va rematar amb una frase que ha sobreviscut vint segles: «un mort no mossega».
el rei era ptolemeu xiii, i era un noi. plutarc l’anomena només «el jove rei», cassi dió «encara un nen»; apià és l’únic que dona una xifra, «uns tretze anys», i el seu pare havia recuperat el tron gràcies a roma, amb pompeu al darrere. qui governava de debò era el seu entorn: l’eunuc potí, que li portava els afers, el general aquil·las i el mateix teòdot. plutarc reconstrueix el consell així. uns volien fer fora pompeu i altres acollir-lo; teòdot va demostrar que cap de les dues coses era segura. si el rebien, tindrien cèsar per enemic i pompeu per amo; si el rebutjaven, pompeu els retrauria haver-lo fet fora i cèsar haver-lo obligat a continuar perseguint-lo. el millor era cridar-lo i matar-lo: així complaurien cèsar i no haurien de témer res de l’altre. i a això, diu plutarc, «hi va afegir somrient, segons s’explica», la frase. en grec va en singular —νεκρὸς οὐ δάκνει— i no és l’argument que convenç, sinó la cloenda que el segella.
li van enviar una sola barca de pesca. aquil·las li va explicar que hi havia baixos i que el fons sorrenc no donava calat per a una trirrem. a dins hi anaven aquil·las i dos romans: salvi, un centurió, i luci septimi, que anys enrere havia estat tribú a les ordres del mateix pompeu. septimi es va aixecar i el va saludar en llatí com a imperator. pompeu es va acomiadar de la seva dona, cornèlia, va recitar dos versos de sòfocles —qui es dirigeix a un tirà se’n torna esclau, encara que hi arribi lliure— i va baixar a la barca. durant la travessia ningú no li adreçava una paraula amable. llavors es va girar cap a septimi: «no m’equivoco, oi? tu vas ser company meu d’armes». septimi només va assentir amb el cap, sense dir-li res.
en el silenci, pompeu va treure un petit rotlle de papir —plutarc diu biblíon mikrón, «un rotlle petit», no paper, que no arribaria a la mediterrània fins a l’edat mitjana— amb un discurs que havia escrit en grec per adreçar-se a ptolemeu, i es va posar a repassar-lo. cornèlia mirava des de la trirrem i començava a tranquil·litzar-se en veure tanta gent del rei reunida a la riba, com per a una rebuda honorable. i quan pompeu es va agafar a la mà del seu llibert filip per posar-se dret, septimi li va travessar el cos per l’esquena amb l’espasa; després salvi i aquil·las van treure els punyals. pompeu es va cobrir la cara amb la toga i va aguantar els cops sense dir res indigne d’ell, amb un gemec només. apià explica la mateixa escena amb un altre nom —el romà de la barca es diu semproni i és qui dona la primera estocada— i dió diu luci a septimi: l’esquelet coincideix i els detalls ballen.
el van acomiadar un antic esclau i un soldat vell, amb la fusta que ningú no volia.
li van tallar el cap i van llançar el cos nu fora de la barca. filip s’hi va quedar. el va rentar al mar, el va embolicar amb una túnica seva i, com que no tenia res més, va buscar per la platja fins a trobar les restes d’una barca de pesca, fusta vella, però suficient per a una pira. mentre l’aixecava se li va acostar un romà ja vell que havia fet les primeres campanyes amb pompeu i li va demanar de compartir el ritu, per tocar amb les seves mans i amortallar, diu plutarc, «el més gran dels generals romans». les cendres van arribar després a cornèlia, que les va enterrar a la seva vil·la d’alba. lucà, a la farsàlia, dona un altre final: un qüestor anomenat cord enterra el cos i marca la tomba. és poesia, i no convé barrejar-la amb el relat.
quan cèsar va arribar a alexandria, teòdot li va presentar el cap. plutarc separa els dos gestos amb cura: del qui li portava el cap, cèsar es va apartar com d’un assassí; el que el va fer plorar va ser l’anell de segell de pompeu, amb un lleó que sostenia una espasa entre les urpes. potí i aquil·las van morir poc després; teòdot va escapar, i plutarc explica que anys més tard marc brut el va trobar a àsia i el va matar; apià atribueix aquesta mort a cassi, que el va crucificar.
queda la data, que té lletra petita. vel·lei patercle diu que pompeu va morir «la vigília mateixa del seu aniversari», en el seu any cinquanta-vuitè; plutarc, en canvi, a la vida de pompeu, el fa morir amb seixanta anys menys un i «un dia després del seu aniversari». l’aniversari el dona plini el vell: pompeu va celebrar el seu tercer triomf el dia del seu aniversari, la vigília de les calendes d’octubre, i en el calendari anterior a cèsar setembre tenia vint-i-nou dies —macrobi explica que va ser cèsar qui li va afegir el trentè—, de manera que l’aniversari queia el 29 i la vigília és el 28. la cronologia moderna segueix vel·lei. i tot i així és una data del calendari republicà, que el 48 anava molt desfasat respecte al sol, tant que cèsar va haver d’estirar l’any 46 fins a quatre-cents quaranta-tres dies per recol·locar-lo. en còmput solar, aquell 28 de setembre queia cap a finals de juliol.
el tancament també té els seus matisos. «tres triomfs per les tres parts del món» —el primer sobre àfrica, el segon sobre europa, el tercer sobre àsia— no és una descripció neutra: plutarc el presenta com la glòria que més el va engrandir, i és la fórmula que el mateix pompeu va fer circular. que rebés comandaments més amplis que cap romà abans que ell és cert si es parla de comandaments, no de territori: els poders extraordinaris que li van donar les lleis gabínia i manília eren imperis militars temporals, i comparar-los amb la dictadura de sul·la mesura coses diferents. i llegir la seva caiguda com una lliçó sobre la fortuna és el marc de plutarc i de lucà, no una conclusió que calgui afegir. vel·lei ho resumeix a la seva manera: el qui poc abans no trobava terres per conquerir no en va trobar cap per a la seva sepultura.
