agost no porta aquest nom per l’aniversari d’un emperador. el porta per una conquesta. va passar un dia com avui, l’1 d’agost de l’any 30 abans de la nostra era: les legions d’octavi —el futur august— van entrar a alexandria gairebé sense trobar resistència.
marc antoni, veient la partida perduda, es va llevar la vida; pocs dies després ho va fer cleòpatra. amb ells moria l’egipte dels ptolomeus, la dinastia grega que regnava des dels temps d’alexandre el gran, i desapareixia l’últim gran regne independent del mediterrani. segons suetoni i cassi dió, el botí dels faraons va ser tan colossal que, de tornada a roma, octavi va saldar deutes de l’estat i va repartir diners entre el poble —els congiaria que ell mateix enumeraria després a les seves res gestae— fins al punt que els diners van abundar a la ciutat, van caure els tipus d’interès i es va disparar el preu de la terra.
i egipte no es va convertir en una província qualsevol. octavi se la va quedar gairebé com una finca privada: la governava un prefecte de rang eqüestre, no un senador, nomenat personalment per ell, i cap senador no podia ni tan sols trepitjar el país sense el seu permís exprés —una prohibició que tàcit encara registrava generacions després, ja sota tiberi. el graner que alimentaria roma durant segles era, a la pràctica, seu.
el nom del mes no celebra el seu bressol: celebra el mes en què es va fer amo del món.
anys més tard, el senat, en un gest d’adulació calculada, va rebatejar sextilis —el vell sisè mes del calendari— com a augustus. i aquí hi ha el detall que gairebé ningú no explica: segons suetoni, august va preferir aquest mes al de setembre, en què en realitat havia nascut, precisament perquè a sextilis havia aconseguit el seu primer consolat i les seves majors victòries militars. el nom no commemora el seu naixement: commemora el mes en què es va convertir en amo del món conegut.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. una llegenda tardana, atribuïda al monjo medieval johannes de sacrobosco, sosté que es va «robar» un dia al febrer perquè agost no quedés més curt que juliol i l’emperador no en sortís perjudicat davant el seu predecessor. és una història enganxosa, però blackburn i holford-strevens la desmenteixen amb detall a the oxford companion to the year: les longituds de tots els mesos ja havien quedat fixades per la reforma juliana del calendari, dècades abans que sextilis canviés de nom. ningú no va estirar agost a costa de febrer; august no va necessitar robar-li un dia a cap mes. li va bastar guanyar un mes sencer per dret de conquesta.
la ironia sobreviu en el mateix calendari que fem servir avui. cada vegada que s’escriu la data d’un 1 d’agost, s’invoca —gairebé ningú no ho sap— la caiguda d’alexandria, la fi de tres segles de reis grecs a egipte i el naixement silenciós d’un imperi que governaria el mediterrani durant els cinc-cents anys següents. com recorda rüpke en la seva història del calendari romà, pocs monuments han sobreviscut tan bé al pas del temps com un simple nom repetit dotze vegades l’any.
