setembre porta dins la paraula “set”, però és el novè mes de l’any. octubre significa “vuitè”, i és el desè. novembre i desembre arrosseguen el mateix desfasament: els seus noms prometen un nombre que ja no ocupen. no és un error de traducció ni una casualitat. és la petjada fòssil d’un calendari que els romans van trencar amb les seves mateixes mans, mig per superstició, mig per corrupció política.
segons les cròniques, el primer calendari romà tenia només deu mesos. arrencava al març —el mes de mart, quan es reobria la temporada de guerra i de llaurada— i acabava al desembre. els noms numèrics encaixaven llavors a la perfecció: el setè mes era, en efecte, el setè. el problema era el que en quedava fora.
què passava amb els més de seixanta dies de ple hivern que sobraven entre el final de desembre i l’inici del nou març? senzillament, no es comptaven. per a una societat agrícola i militar, l’hivern era temps mort: ni es sembrava ni es guerrejava, així que el calendari l’ignorava completament. era un llimb sense nom, un buit administratiu de dos mesos llargs enmig de l’any.
la tradició atribueix el primer pegat a numa, que va afegir gener i febrer per tapar aquell forat. però llavors va aparèixer una segona mania, aquesta vegada religiosa. els romans eren profundament supersticiosos amb els nombres i creien que els parells atreien la mala sort, de manera que es van obstinar a fer que la majoria dels mesos tingués 29 o 31 dies, mai un nombre parell. el problema és que els comptes no quadraven: per ajustar el còmput a un any raonable, algun mes havia de ser parell per força. el sacrificat va ser febrer, l’últim de l’any antic: va quedar reduït a 28 dies i, a sobre, carregat amb els ritus de purificació i dels morts.
el temps es va convertir en una arma. si el magistrat de torn era aliat dels pontífexs, li allargaven l’any; si era enemic, li’l escurçaven.
malgrat el sargit, l’any romà es desajustava sense remei respecte a les estacions. per corregir la deriva, els pontífexs —els sacerdots que custodiaven el calendari— tenien la potestat d’intercalar de tant en tant un mes extra, el mensis intercalaris (també anomenat mercedonius), que s’inseria dins de febrer després de la festivitat de les terminàlies i partia el mes en dos. en teoria era un mecanisme tècnic d’ajust astronòmic, però també vulnerable a l’abús. fonts antigues com macrobi i censorí denuncien que els pontífexs manipulaven la intercalació amb fins polítics: com que els magistrats ocupaven els càrrecs durant un any, allargar o escurçar aquell any tenia conseqüències directes, i se’ls acusava d’intercalar el mes per a regalar setmanes extra al cònsol aliat, o de suprimir-lo per fer fora abans el rival. la historiografia moderna confirma que el mecanisme era vulnerable a aquell abús, però l’evidència de manipulació sistemàtica és escassa i debatuda: bona part del desfasament es va deure també a la negligència i a les guerres.
el resultat va ser el caos. a mitjan segle i a.n.e., l’acumulació de manipulacions i descuits havia desplaçat el calendari civil gairebé tres mesos respecte del sol: l’equinocci queia on no tocava, les collites no coincidien amb les seves festes i ningú no sabia ja en quin dia vivia. va caldre el poder absolut de juli cèsar, assessorat per sosígenes d’alexandria, per imposar el 46 a.n.e. una reforma radical —el calendari julià, amb els seus 365 dies i el seu bisiest— que va tornar l’ordre i, amb lleugers retocs posteriors, continua regint les nostres vides. els noms descol·locats de setembre a desembre són l’única cosa que va sobreviure d’aquell sistema trencat: un recordatori fòssil de quan, a roma, fins i tot el temps estava en venda. i aquella mateixa capacitat dels reis i les elits per doblegar les institucions al seu antull estava a punt de provocar el crim que faria cremar la monarquia sencera.
