el mes de juliol que veus avui a la pantalla del mòbil no es deia així. el van rebatejar expressament, perquè un sol home resultés impossible d’oblidar. i va funcionar: dos mil anys després, mig planeta pronuncia el seu nom trenta-un dies l’any sense adonar-se’n.
va passar un dia com avui, un 12 de juliol de l’any 100 abans de la nostra era, segons la datació tradicional. a la subura —un dels barris més atapeïts i populars de roma, no un enclavament aristocràtic— naixia gai juli cèsar. el patrici no era el barri, sinó el seu llinatge: la gens iulia, que presumia de descendir de la deessa venus a través de l’heroi troià enees. la història el recorda com el conqueridor de la gàl·lia i el dictador que va enterrar la república. però la seva empremta més callada, la que encara avui fem servir cada matí, la va deixar al calendari.
els romans anomenaven el mes del punt àlgid de l’estiu quintilis: el cinquè mes d’un calendari que començava al març. el problema és que aquell any lunar anava a la deriva, despenjant-se a poc a poc del sol, fins que les collites i les festes deixaven de caure en la seva estació. i qui l’havia de corregir era, precisament, el col·legi de sacerdots el cap suprem del qual —el pontifex maximus— era el mateix cèsar. l’any 46, tot just tornat de la guerra i assessorat per l’astrònom sosígenes d’alexandria, va canviar l’any lunar per l’any solar de tres-cents seixanta-cinc dies. per realinear de cop les estacions, aquell any va haver de durar quatre-cents quaranta-cinc dies: macrobi el va anomenar, amb raó, «l’últim any de la confusió».
no va ficar cap mes nou ni va empènyer els altres. era el vell quintilis, amb un altre nom, al mateix lloc de sempre.
el rebateig va arribar l’any 44, el mateix del seu assassinat. una llei impulsada per marc antoni —la lex antonia— va esborrar el nom quintilis i el va substituir per iulius, juliol, per ser el mes en què cèsar havia nascut. convé no confondre dues coses que se solen barrejar: allò va ser només un canvi de nom sobre el calendari ja reformat, no un ascens als cels. la seva consagració oficial com a déu, el divus iulius, no arribaria fins a dos anys més tard, l’any 42. primer li van donar el mes; després, l’altar.
la república agonitzant va intentar esborrar-lo abans a ganivetades: vint-i-tres, segons el recompte que s’atribueix al metge antisti, en una sessió del senat reunida no a la cúria del fòrum, sinó a la cúria de pompeu. d’aquell caos ens ocupem en una altra efemèride; el que importa aquí és que la maniobra els va sortir al revés. en els jocs celebrats poc després en el seu honor va aparèixer un cometa —el sidus iulium que registra plini— i el poble el va prendre per l’ànima de cèsar pujant al cel.
i aquí escau el matís de sempre: aquell cometa no va ser només un presagi afortunat. el seu renebot octavi, el futur august, el va saber esprémer fins a convertir-lo en màquina de propaganda. si el cometa era cèsar fet estrella, aleshores cèsar era un déu; i si cèsar era un déu, octavi —el seu fill adoptiu— passava a ser, literalment, divi filius, «fill del diví». el prodigi del cel es va transformar així en un argument polític per heretar el poder. bona part del que donem per fet sobre l’apoteosi de cèsar ve, en realitat, filtrat per qui més guanyava explicant-la.
el tancament té la ironia amarga de costum. els conjurats van creure que, clavant els seus punyals, esborraven cèsar de la història. van aconseguir el contrari: el van fixar alhora al firmament i al calendari, i van obligar el món sencer a anomenar-lo cada estiu, trenta-un dies seguits, per sempre. van voler enterrar un home i li van regalar la immortalitat per partida doble. pocs magnicidis han fracassat amb tanta elegància.
