el 18 de setembre de l’any 96 va morir apunyalat al seu dormitori l’emperador domicià. suetoni en dona la data a la romana —el dia catorzè abans de les calendes d’octubre— i n’explica la preparació amb un detall que sembla de novel·la: estèfan, l’administrador de domitil·la, una neboda de l’emperador, estava acusat d’haver-se quedat diners d’altri, i es va oferir als conjurats. durant uns quants dies va portar el braç esquerre embolicat amb benes de llana, fingint una ferida, i a dins hi va amagar un punyal. quan va arribar el moment, ja ningú no mirava aquell braç.
gairebé tot el que sabem dels darrers anys de domicià ho van escriure els qui l’odiaven. tàcit, que va viure aquell regnat com a senador, va publicar el seu agrícola pocs anys després, amb trajà ja associat al tron, i parla de «quinze anys» en què els més desperts van caure per la crueltat del príncep. plini el jove, també senador, el va pintar al panegíric de trajà com el contraexemple del bon emperador. suetoni no era senador, sinó un funcionari de rang eqüestre, i va escriure una generació després. tots tres miren des del mateix costat, i els historiadors d’avui rebaixen força el seu retrat. el mateix suetoni, de fet, concedeix que domicià va vigilar tan de prop els magistrats de roma i els governadors de províncies que mai no van ser més honrats ni més justos, i que després d’ell se’n van veure molts acusats de tota mena de delictes. i tàcit deixa anar una frase que un acusador no sol escriure contra si mateix: que van ser «les nostres mans», les dels senadors, les que van portar helvidi a la presó.
en una cosa, però, les fonts coincideixen sense fissures: qui va acabar amb domicià no va ser un enemic llunyà, sinó la gent de casa seva. suetoni explica que l’emperador vivia des de jove amb el presagi de l’any, el dia i fins i tot l’hora de la seva mort, i que aquell dia temia l’hora cinquena. va preguntar quina hora era i, per acord previ, li van dir que ja era la sisena. alleujat, creient-se fora de perill, es disposava a anar al bany quan el seu camarlenc parteni el va desviar: algú portava un afer de gran importància. era estèfan, amb el pretext de denunciar una conspiració. li va allargar un escrit i, mentre domicià llegia, li va clavar el punyal a l’engonal.
el qui el va matar feia dies que passejava per palau un braç embenat, i tothom s’havia acostumat a veure’l així.
segons suetoni, l’emperador es va resistir, i el van rematar amb set ferides quatre més: clodià, un suboficial; màxim, llibert de parteni; sàtur, decurió dels cambrers; i un gladiador de l’escola imperial. el detall de la daga ve d’un noi que tenia cura dels lars del dormitori i ho va veure tot: domicià li va cridar, després del primer cop, que li donés el punyal que guardava sota el coixí, i el noi només en va trobar l’empunyadura. no és una dada de font única. cassi dió, que escriu més d’un segle després, explica el mateix des de l’altre costat i en dona l’autor: parteni va treure la fulla de l’espasa que sempre era sota el coixí, perquè domicià no la pogués fer servir, i després va fer entrar estèfan, perquè era més fort que els altres. les dues versions difereixen en el punt de vista i convergeixen en el fet. dió anomena, a més, un altre cambrer, sígeros, i entel, l’encarregat de les peticions, i diu que l’emperadriu domícia i els dos prefectes del pretori n’estaven assabentats, tot i que ho marca ell mateix: «almenys, aquesta és la tradició».
el relleu estava parlat. dió explica que els conjurats no es van atrevir a actuar fins a tenir successor, que van tantejar diversos homes que s’hi van negar per por que fos una prova de lleialtat, i que només llavors van anar a nerva, un senador de seixanta-cinc anys, dues vegades cònsol i sense fills, a qui un astròleg havia salvat poc abans de la sospita del mateix domicià. el que dió no data ho fixa una inscripció: els fasti d’òstia anoten, sota el catorzè abans de les calendes d’octubre, que domicià va ser mort i que aquell mateix dia marc cocceu nerva va ser aclamat emperador.
la reacció no va ser unànime, i suetoni ho diu: el poble va rebre la notícia amb indiferència; els soldats, amb dolor, i el van voler anomenar de seguida diví domicià. els senadors, en canvi, van córrer a la cúria, van fer portar escales per arrencar-ne els escuts i les imatges i estavellar-los a terra, i van acabar decretant que se’n rasquessin les inscripcions a tot arreu i se n’esborrés la memòria. dió hi afegeix que se’n van fondre les estàtues d’or i d’argent i se’n van enderrocar els arcs que se li estaven aixecant. plini ho recordava anys després amb una delectança que diu molt: «feia goig estavellar a terra aquells rostres superbs». els moderns en diuen damnatio memoriae, la condemna de la memòria; roma no tenia un nom únic per a això, sinó un grapat de mesures concretes —retirar imatges, raspar el nom, abolir el record— que el senat votava cas per cas.
queda la dada que millor explica aquell final. domicià va ser elegit censor vitalici, i dió subratlla que va ser el primer i l’únic, particular o emperador, a rebre aquest honor; com a censor va expulsar del senat cecili rufí per ballar pantomimes. decidia, per tant, qui era senador, i controlava qui entrava al seu palau. no el va fer caure una legió ni una província revoltada. el van fer caure mitja dotzena de persones de casa seva, entre elles un home a qui ja ningú no mirava el braç.
