als carrers sorollosos de l’antiga roma, beure alcohol no era cap caprici d’aristòcrates ni cap simple vici de taverna: era una peça indispensable de la supervivència diària. i cada 23 d’abril la ciutat sencera ho celebrava, perquè aquell dia s’obria oficialment el vi de l’última collita i es confirmava que la plebs tindria pa líquid i aigua bevible un any més.
la festa eren les vinalia priora, la primera de les dues grans festivitats del vi del calendari. el seu sentit literal era obrir els dolia, les grans tines de fermentació, on el most de la tardor anterior havia fermentat durant mesos, i tastar per fi el resultat. però abans que corregués una sola gota per al consum, s’oferia una ofrena als déus —una ofrena religiosa, no pas un tribut—: es vessava una libació de vi nou sobre la terra en honor de júpiter, amo del cel i, per tant, del clima del qual depenia tota vinya. només llavors començaven les vendes massives als locals de menjar de la ciutat.
aquí està la clau que la imatge romàntica del banquet romà oculta. l’aigua de la ciutat no era igual de fiable a tots els barris. els aqüeductes proveïen sobretot fonts públiques, termes i residències benestants, mentre que en molts districtes populars la gent depenia de pous i fonts que es contaminaven amb facilitat: aigua estancada, focus de malalties intestinals que en una urbs d’un milió d’habitants podien ser mortals. el vi, àcid i alcohòlic, era més segur davant els gèrmens, aportava calories denses i emmascarava el mal gust de l’aigua amb què es barrejava.
celebrar les vinalia era festejar que la plebs tindria, probablement, un any més de subsistència assegurada: una aigua que sovint emmalaltia, contrarestada per un vi que emmascarava els seus riscos.
perquè els romans gairebé mai no bevien el vi pur. fer-ho era un estigma de barbàrie, un costum que atribuïen amb menyspreu als pobles del nord. la pràctica civilitzada era rebaixar-lo sempre amb aigua, i sovint amanir-lo sense contemplacions: mel, resina de pi per conservar-lo, espècies bullides, i a les cubes més barates dels barris obrers, fins i tot aigua de mar per estirar el producte. el que arribava a la copa del jornaler s’assemblava poc al brou refinat que bevia un senador, però complia la mateixa funció vital.
convé matisar el tòpic de la roma permanentment embriaga, això sí. precisament perquè es bevia a diari i diluït, l’embriaguesa oberta estava mal vista i la moral tradicional la condemnava amb duresa, sobretot en les dones. el vi era un aliment més que una droga recreativa: part de la dieta bàsica, present a la taula del pobre i del ric encara que en qualitats abismalment diferents. autors com plini el vell van dedicar pàgines senceres a classificar collites i regions, prova de fins a quin punt el producte vertebrava l’economia i la cultura.
per això les vinalia eren molt més que una excusa per beure. eren el moment en què la ciutat comprovava que un dels pilars de la seva subsistència estava assegurat, igual que les festes del gra comprovaven l’altre. roma va conquerir el mediterrani amb les seves legions, però els seus ciutadans els mantenia dempeus, dia rere dia, una copa de vi mediocre tallat amb aigua sospitosa.
