a l’antiga roma hi havia un dia del calendari en què les cortesanes de la ciutat tenien un paper religiós reconegut, i el compartien ni més ni menys que amb el rei dels déus. s’esdevenia un dia com avui, un 19 d’agost: les vinalia rustica, la festa que obria la verema setmanes abans que ningú trepitgés ni un sol raïm.
i aquí convé desmuntar un tòpic que es repeteix gairebé pertot. malgrat el que se sol dir, aquest no era un dia de venus. varró, en el seu tractat sobre la llengua llatina, no deixa marge: és el dia de júpiter, no pas de venus. qui oficiava era el flamen dialis, el sacerdot de júpiter, i el ritu tenia una funció pràctica abans que devocional. després de donar l’ordre de collir —l’auspicatio vindemiae que recull plini el vell—, sacrificava una anyella al déu i tallava amb les seves pròpies mans el primer raïm. fins a aquell gest, ningú no podia tocar les vinyes.
aleshores, d’on surt venus? el mateix varró ho explica, i per una porta lateral: aquell mateix 19 d’agost els horts quedaven consagrats a ella com a protectora dels jardins, i els hortolans feien festa. venus entra en la data per l’horticultura, no pas pel vi.
tres altars i un sol raïm: per a roma, el vi i el desig sortien del mateix cep.
però hi havia una segona porta, molt més cridanera. vora la porta collina s’alçava un temple de venus ericina, un culte portat de la muntanya d’èrix, a sicília, la reputació del qual estava lligada a la prostitució sagrada. roma el va importar durant les guerres púniques, i la ubicació no és cap detall menor: livi registra dos santuaris diferents, un al capitoli votat el 215 a.n.e. després del desastre del trasimeno, dins del pomerium, i aquest altre dedicat el 181 a.n.e. deliberadament extramurs, fora del límit sagrat de la ciutat, precisament pel fet de tractar-se d’un culte estranger. allà acudien les meretrices a oferir murtra i menta i a demanar prosperitat per al seu ofici.
convé dir fins on arriba l’evidència. que aquell «dia de les cortesanes» caigués avui o en l’altra vinalia —la vinalia priora del 23 d’abril— és una cosa que els historiadors continuen discutint, i ovidi, en els seus fastos, les situa més aviat a la primavera. scullard, que és qui millor ha ordenat el calendari festiu republicà, manté júpiter com a titular indiscutit de la data i tracta el nexe amb venus com l’afegit secundari que varró descriu.
així que en un mateix 19 d’agost roma lliurava el primer raïm a júpiter, deixava els horts en mans de venus i, extramurs, les seves cortesanes resaven a una deessa importada de sicília. no era cap contradicció per a ells: el calendari romà superposava capes sense demanar permís, i una data podia pertànyer alhora al déu de l’estat, a la deessa dels jardins i a un culte que la ciutat no va voler deixar entrar del tot.
