un dia l’any, a roma, es llançaven corones de flors dins dels brolladors i als pous se’ls posava una corona a sobre. eren les fontinalia, i queien cada 13 d’octubre. ho explica varró al llibre sisè del seu tractat sobre la llengua llatina, i ho diu en una sola frase: «de fons, perquè aquell dia són les seves fèries; per això llavors llancen corones a les fonts i coronen els pous». varró està explicant d’on surt un nom, no descrivint una cerimònia. no diu qui oficiava, ni què es demanava, ni una paraula d’aigua corrent o canalitzada.
el nom mateix té dues formes, i convé ensenyar-les. el text crític de varró escriu fontanalia, amb a: així l’imprimeixen les edicions de goetz i schoell i de kent, sense nota sobre la forma. fontinalia, amb i, és la de la tradició lexicogràfica, la que ha fixat el nom a la bibliografia moderna i la que explica la porta fontinalis; i és també la que imprimeix warde fowler quan cita varró, normalitzant-lo. qui obri un llibre i un altre veurà les dues.
aquesta frase de varró és l’única descripció antiga del gest. però no és l’únic rastre de la festa. el diccionari de verri flac, d’època d’august, que només coneixem resumit per fest i resumit una altra vegada per pau el diaca al segle viii, la despatxa en dues paraules —fontinalia, fontium sacra, «ritus de les fonts»— i hi afegeix: «d’aquí també, a roma, la porta fontinal». no copia varró: defineix la festa d’una altra manera i anomena una porta que ell no anomena. fowler va escriure que tot el que se sap d’aquesta festa tan antiga cap en unes poques paraules de varró, però la seva pròpia nota remet també a fest, de manera que la frase només es pot citar amb la seva nota.
el dia és a més als calendaris. fowler, el 1899, el registrava marcat np i amb font[inalia] en diversos calendaris de pedra, tots d’època d’august o posteriors, i amb feriae fonti, «festa de fons», en el d’amiternum. l’origen de la sigla np continua sense resoldre’s, i el mateix fowler ho reconeixia; no convé glossar-la com a «festa pública» sense dir-ho. setze anys després del seu llibre va aparèixer a anzio l’únic calendari romà anterior a la reforma de cèsar que es conserva, pintat sobre estuc, i a la seva columna d’octubre el 13 conserva el nom, fo[n]t(inalia), amb una sola lletra restituïda, encara que la sigla np sí que està restituïda: la festa està testimoniada en plena república. i quatre segles més tard ja no hi era: al calendari de filòcal, de l’any 354, el 13 d’octubre diu jocs de júpiter alliberador.
el que roma va construir es podia mesurar en passes, i frontí ho va mesurar sencer. el que es llançava a un pou, no.
hi havia un déu fons? varró el fa amo del dia, i ciceró registra un santuari seu, un delubrum fontis que va dedicar un masó «de còrsega», encara que el passatge és una reducció a l’absurd contra els estoics en boca de cota —si la terra és deessa, també ho seran els rius i les fonts—, no una descripció de culte. el mateix ciceró fa servir l’altar de fons com a referència topogràfica: la tomba de numa, diu, era no gaire lluny d’ell. situar aquest altar al janícul és ajuntar la seva frase amb una altra de livi, que explica que el 181 a.n.e. va aparèixer «sota el janícul» una arca retolada com a sepulcre de numa, i que en obrir-la era buida: és una inferència, no una dada. la porta fontinal és viva el 193 a.n.e., quan dos edils porten un pòrtic des d’ella fins a l’altar de mart; fowler la posava al camp de mart, però platner i ashby la coneixen només per dos passatges literaris i tres inscripcions, i la situen amb dubtes al nord-est del capitoli. el dubte de fowler no és si va existir fons, sinó quina mena de déu era: un cas, escriu, en què la multiplicitat passa a una gairebé unitat, «però fons no va sobreviure gaire en aquesta fase».
el que segueix és lectura d’aquesta entrada, no de les fonts: varró no esmenta aqüeductes i frontí no esmenta ni les fontinalia ni fons. frontí, a qui nerva va posar al capdavant de les aigües de roma, obre el seu tractat amb un compte: durant quatre-cents quaranta-un anys des de la fundació els romans es van servir de l’aigua que treien del tíber, de pous o de brolladors. el primer aqüeducte, l’appia, el va portar el censor api claudi el 312 a.n.e., i dels seus onze mil cent noranta passos, onze mil cent trenta corrien sota terra: el primer aqüeducte de roma a penes es veia. quan frontí escriu n’entren nou —appia, anio vetus, marcia, tepula, iulia, virgo, alsietina, també anomenada augusta, claudia i anio novus—. no onze: onze és el recompte posterior.
el notable és on posa una frase que no necessitava. entre els pous d’abans i la llista dels nou, frontí escriu que la memòria dels brolladors es conserva amb veneració, que se’ls continua donant culte i que es creu que curen els malalts, com els de les camenes, apol·lo i juturna. ho escriu el funcionari de l’aigua: allò canalitzat no havia desplaçat allò que brolla sol. fowler conjecturava que les corones servien per assegurar aigua abundant; és una conjectura, i ell la presenta així. les fontinalia, a més, no eren un ritu agrari, sinó de fonts i pous, i quedaven al calendari enganxades al tast de vi de les meditrinalia de l’11 i a la festa d’august del 12.
