el 5 de setembre roma obria els ludi romani, i qui hi participava sabia una cosa incòmoda: si un sol gest del ritu sortia malament, la festa no es corregia sobre la marxa, es repetia des del primer dia. els romans en deien instauratio, i no era una amenaça retòrica: les fonts conserven un cas en què la ciutat va tornar a començar uns jocs que ja eren, ells mateixos, una repetició.
eren els jocs de júpiter, i roma els tenia pels més antics de la ciutat — val la pena dir-ho atribuït, perquè aquesta antiguitat descansa en la tradició i no en cap evidència independent. tit livi la porta al regnat de tarquini prisc, el rei que segons ell va fixar el lloc del circ màxim i va deixar els jocs com a cita anual: sollemnes deinde annui mansere ludi, romani magnique varie appellati (i, 35).
convé matisar una cosa que la divulgació sol atropellar, i és la data que tothom fa servir. el 366 abans de la nostra era circula com l’any en què els jocs passen a ser anuals, a càrrec dels edils curuls tot just creats. tit livi, que és la font, no diu això: a vi, 42 el senat decreta celebrar els ludi maximi, afegir un dia als tres que ja tenien i, en negar-s’hi els edils plebeus, crear dos edils patricis. quatre dies, no quinze. l’anualitat des del 366 la formula scullard, no livi.
la festa arrencava amb la pompa circensis, que baixava del capitoli, travessava el fòrum i entrava al circ. la descripció antiga més detallada que es conserva és la de dionís d’halicarnàs (vii, 72), presa segons ell de quint fabi pictor: al davant, els magistrats; al darrere, els joves —a cavall els de famílies amb cens de cavalleria, a peu la resta—, els aurigues, els atletes, els cors de dansaires i els músics; i tancant la desfilada, a coll, les imatges dels déus. els déus no obrien la comitiva: la cloïen. que després presidissin les curses des del pulvinar està ben documentat —august se l’anota entre les seves obres a les res gestae, 19—, però no en aquell passatge: són dues dades diferents i val més no fondre-les.
un ritu que es pot repetir sencer és un ritu que admet que pot sortir malament.
el cas que fixa la regla l’explica livi a ii, 36. en uns jocs, al matí, abans de començar l’espectacle, un cap de casa va fer assotar un esclau sota la forca i el va dur així pel mig del circ. els jocs van continuar, escriu livi, com si allò no tingués res a veure amb la religió. l’ofensa va arribar després, i en somnis: júpiter es va aparèixer al plebeu tit latini per dir-li que el ballarí que havia obert la processó no li havia agradat. latini va callar, se li va morir el fill, va quedar paralític, i només quan el van dur a la cúria i ho va explicar, el senat va decretar repetir-ho tot.
els avisos convé comptar-los amb cura, perquè les fonts no coincideixen: livi en narra dos, ciceró parla d’una tercera admonició (de divinatione i, 55) i dionís descriu tres aparicions (vii, 68). livi i ciceró tampoc no coincideixen en les repeticions: livi en narra una, i l’assot n’és la causa; ciceró, dues: els jocs de l’esclau ja repetien uns jocs que una crida a les armes havia interromput, i es van repetir una altra vegada. i cap dels dos passatges llatins no anomena «ludi romani» aquells jocs: livi els diu ludi magni, i ja en repetició; ciceró, ludi votivi maximi celebrats per primera vegada durant la guerra llatina, cosa que encaixa malament amb uns jocs anuals ja establerts. que siguin l’avantpassat directe dels ludi romani és reconstrucció moderna: plausible, però no provada.
l’altra cosa que la tradició va ancorar aquí és el naixement de la literatura llatina. el 240 abans de la nostra era, sota els cònsols gai claudi i marc tudità, livi andrònic va estrenar la primera obra de teatre llatina; així ho data ciceró al brutus (72). el que ciceró no diu és que fos als ludi romani —això ve de cassiodor, que a més ho data el 239—, ni que l’obra fos traducció del grec, ni que andrònic fos llibert: això ho donen jeroni i aule gel·li. i en aquell mateix passatge ciceró deixa constància que els erudits discutien la data. el 240 no és una dada d’arxiu: és el punt d’origen que els romans es van fixar a ells mateixos.
fins i tot la data d’avui té capes: els quinze dies del 5 al 19 de setembre són el programa de la república tardana, i l’únic calendari prejulià conservat, els fasti antiates maiores, només retola ludi magni els dies 8, 9 i 10, amb el 5 marcat com les nones de júpiter estàtor. el que no va canviar és el mecanisme que beard, north i price posen al centre del culte romà: la repetició de la fórmula exacta, on un sol error basta per invalidar l’acte sencer. roma es va inventar la seva literatura de retruc, com un número més del programa, mentre vigilava que la desfilada sortís exacta. el primer no li va costar res; el segon, si fallava, es pagava en dies de calendari.
