el sistema autocràtic més gran de l’antiguitat no es va instaurar a punta d’espasa ni amb cap cop d’estat sagnant, sinó en una reunió del senat —avorrida, protocol·lària, ofegada en aplaudiments—. l’home que governaria el món durant quaranta anys va fingir renunciar a tot, i un senat aterrit li va suplicar que es quedés.
corria gener del 27 a.n.e. octavi, fill adoptiu de juli cèsar, havia guanyat les guerres civils: va derrotar els assassins del seu pare, després marc antoni i cleòpatra a àccium, i es va quedar sol al cim, amb totes les legions sota el seu control. el problema no era el poder, que ja el tenia sencer. el problema era que roma acabava de matar cèsar precisament per aspirar a aquell poder. octavi havia vist el cadàver. no pensava repetir l’error.
així que va muntar una obra de teatre polític d’una subtilesa extraordinària. el 13 de gener es va presentar davant del senat i va anunciar solemnement que renunciava als seus poders extraordinaris i “tornava” la república al senat i al poble de roma. era pur càlcul. octavi sabia que aquells polítics, després de dècades de guerres civils i proscripcions, estaven massa exhaustos i massa espantats per suportar un buit de poder. allò que vindria sense ell era una altra ronda de matances, i tots ho sabien.
els va oferir la llibertat sabent que no s’atrevirien a acceptar-la. i no s’hi van atrevir.
la resposta va ser la que havia previst: el senat li va pregar que no els abandonés —la súplica que narra cassi dió i que la historiografia moderna llegeix com un guió orquestrat, no com una reacció espontània—. en una negociació coreografiada, li van tornar per deu anys el comandament sobre les províncies més importants —precisament les que aixoplugaven gairebé totes les legions—. conservava l’exèrcit, conservava els diners, conservava el control. però ara tot semblava un encàrrec concedit per la república, no una usurpació. el 16 de gener va culminar l’operació amb el cop mestre: el senat li va concedir un nom mai abans usat, augustus, “el venerable”, “el consagrat”. deixava de ser octavi el cabdill i passava a ser august, una figura gairebé religiosa, per damunt de la política ordinària.
convé no acceptar sencera ni la versió oficial ni la cínica sense més. august no va “abolir” la república d’un cop de ploma: durant anys va mantenir dempeus les seves formes —els cònsols, les eleccions, el senat deliberant—, i molts contemporanis van creure de bona fe que la república havia estat restaurada. la genialitat de la maniobra és justament aquesta ambigüitat. els historiadors moderns parlen d’un “principat”, un règim que governava com una monarquia però es disfressava de continuïtat republicana. august va evitar acuradament qualsevol títol que fes olor de rei o de dictador perpetu, els dos rètols que havien condemnat cèsar.
aquell dia la república romana va ser desmantellada legalment pels seus propis defensors, amb la seva signatura i els seus vítols. august va governar quatre dècades amb puny de ferro embolcallat en seda, va reorganitzar l’estat sencer i va morir al seu llit, una cosa que pocs homes de poder aconseguien a roma. la lliçó va quedar escrita per sempre: una societat prou esgotada lliurarà la seva llibertat amb gratitud, sempre que qui la hi prengui tingui l’elegància de fingir que la hi està tornant.
