roma no va ser fundada pels romans. o, si més no, aquesta no era la història que els romans volien explicar sobre ells mateixos. l’imperi més poderós de l’antiguitat va aixecar tota la seva mitologia fundacional sobre una genealogia importada: una que no l’emparentava amb les tribus d’itàlia, sinó amb la ciutat més cèlebre del món grec, troia.
si poguéssim viatjar al segle i a.n.e. i preguntar a un ciutadà qualsevol d’on venia el seu poble, no ens parlaria de pastors del laci. ens diria que descendia d’enees, el príncep troià que, després de veure la seva ciutat arrasada pels grecs, es va carregar el pare ancià a l’esquena i va fugir pel mediterrani fins a desembarcar a la península itàlica.
la pregunta incòmoda és per què una potència en ple ascens va voler reclamar com a avis els perdedors d’una guerra. la resposta és el prestigi. durant segles, el món que envoltava roma va parlar i pensar en grec: la filosofia, l’èpica, el teatre, l’escultura, tot el cànon del que llavors s’entenia per civilització venia de l’est. davant d’aquesta herència aclaparadora, els primers romans passaven per rústics sense passat heroic. convé matisar la idea que roma “odiava” grècia: l’actitud dominant de l’elit no era el menyspreu, sinó l’admiració barrejada amb rivalitat —l’hel·lenofília que horaci resumiria en aquell graecia capta ferum victorem cepit, “la grècia conquerida va conquerir el seu ferotge vencedor”, amb veus hostils minoritàries com la de cató el vell—. en aquest marc, adoptar enees era una jugada mestra. permetia a roma enganxar-se a l’epopeia més famosa de l’antiguitat i posar-se a l’alçada del prestigi grec, però entrant per una porta lateral: la de troia, l’enemiga històrica dels grecs.
august no només va conquerir el futur de roma: en va reescriure el passat per tornar-se intocable.
les cròniques van teixir així tot un llinatge, però la història moderna no hi troba ni una sola prova arqueològica d’assentaments troians a la itàlia central. el mite d’enees no és memòria: és construcció. i una construcció molt anterior a august: la llegenda troiana ja circulava entre els grecs des del segle v a.n.e. i va arrelar a roma amb els primers analistes, nevi i fabi píctor; la mateixa gens iulia reclamava la seva ascendència divina de venus molt abans, quan juli cèsar la va proclamar en la laudatio fúnebre de la seva tia júlia (suetoni, juli 6) l’any 68 a.n.e. august no la va inventar: la va heretar i li va donar un moment d’acceleració política molt concret. després de dècades de guerres civils, octavià va sortir vencedor i es va convertir en august, el primer emperador en tot llevat del nom. per sostenir-se necessitava alguna cosa més que legions: necessitava que el seu poder semblés escrit en l’ordre mateix de les coses.
l’eina va ser la literatura. sota el mecenatge d’august —canalitzat a través del seu conseller mecenes, en el cercle del qual virgili ja era un poeta consagrat— va néixer l’eneida. els filòlegs debaten si va haver-hi un encàrrec directe i literal de l’emperador; el que és segur és que el poema va florir a l’empara d’aquest patronatge i va servir els seus fins. virgili va consolidar que enees era fill de la deessa venus. i com que la família d’august, la gens iulia, deia descendir d’enees a través del seu fill iul, la cadena es tancava sola: si l’avantpassat era fill d’una deessa, el poder de l’emperador no era una usurpació, sinó un mandat diví heretat.
l’operació té una ambició que fa vertigen. august no es va conformar a dominar el seu present: va reinterpretar l’origen de roma per inscriure-hi la seva pròpia dinastia. va establir que el llinatge troià havia sobreviscut a itàlia segle rere segle, travessant reis i repúbliques, fins a fer cap exactament en ell. la mentida, si la volem anomenar així, era menys una falsificació grollera que una ficció d’estat ben tramada: un relat tan ben fet que durant dos mil anys europa el va llegir com a història.
aquest és el veritable llegat d’enees. no va fundar roma —cap troià no la va fundar—, però va fundar la idea que roma va tenir d’ella mateixa: la d’un poble destinat pels déus, hereu d’un món més antic i més noble. d’aquesta arrel mítica brotaria de seguida la capa següent de la llegenda, molt més sòrdida i molt més romana: la de dos bessons abandonats al tíber, condemnats a morir, de la sang dels quals naixeria la ciutat.
