el 28 d’agost de l’any 430, al tercer mes d’un setge, va morir al llit el bisbe d’hipona. la data la fixa pròsper d’aquitània, que va anotar a la seva crònica que aureli agustí, «bisbe excel·lentíssim en tot», moria el cinquè dia abans de les calendes de setembre. la ciutat feia des de primers d’aquell estiu que la tenien encerclada els vàndals, i encara aguantaria gairebé un any més.
el que sabem d’aquells mesos no ve d’un cronista llunyà. posidi, bisbe de calama i amic seu durant gairebé quaranta anys, es va refugiar a hipona amb altres bisbes de la rodalia i s’hi va quedar tot el setge; ho diu ell mateix a la vita augustini, escrita pocs anys després. és un testimoni presencial, i val la pena subratllar-ho, perquè per a l’antiguitat tardana és un luxe raríssim. posidi explica que agustí va caure amb febre al tercer mes del setge, que va fer copiar els salms penitencials més breus i penjar-ne els fulls a la paret, al costat del llit, per llegir-los i plorar, i que uns deu dies abans del final va demanar que no hi entrés ningú tret dels metges i de qui li portava el menjar. d’aquella vida posidi en fa el compte al tancar el llibre: setanta-sis anys, gairebé quaranta com a prevere o bisbe.
pròsper, sense contradir-lo, en guarda una altra escena: agustí va morir «responent als llibres de julià, enmig dels embats dels vàndals que assetjaven». el moribund dels salms era també un polemista que no va deixar la ploma, i la seva rèplica a julià d’eclana va quedar sense acabar. les dues imatges són del mateix home, i quedar-se només amb la primera és quedar-se amb la meitat més còmoda.
no va morir contemplant la fi del món: va morir corregint un bisbe que li portava la contrària.
els assetjadors havien creuat des d’hispània al nord d’àfrica el 429 sota el comandament de genseric. se’ls anomena arrians, i aquí convé matisar una cosa que la divulgació sol atropellar: «arrià» és l’etiqueta que els va penjar el bàndol nicè, no el nom que ells feien servir, i cobreix un ventall de posicions sobre el rang del fill més que no pas un carnet de partit. procopi de cesarea, que escriu un segle més tard a constantinoble, explica que qui els va convidar a àfrica va ser el comte bonifaci, governador enfrontat amb la cort de ravenna. el relat és sospitós per on se’l miri —explica una derrota per traïció, que és el reflex més vell de la historiografia romana— i el mateix posidi, que era a dins, diu que hipona la defensava bonifaci amb un exèrcit de gots federats.
vint anys abans, quan els gots d’alaric van saquejar roma, el món pagà havia culpat del desastre el cristianisme. agustí va respondre amb la ciutat de déu, que va començar el 413 i no va tancar fins més d’una dècada després: no va ser cap rèplica d’urgència. el primer llibre s’obre recordant als romans que ara denigren els temps cristians que van sobreviure perquè els bàrbars van respectar les basíliques on s’havien amagat. l’argument de fons era que cap ciutat terrenal no dura. quan ho va escriure, la que no durava quedava a mil quilòmetres.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se: hipona no va caure a l’assalt. posidi diu que el setge va durar «gairebé catorze mesos», que també els van tallar la sortida al mar i que va ser després de la mort d’agustí quan la ciutat, abandonada pels seus habitants, va cremar a mans de l’enemic. procopi n’explica una altra: que els vàndals, incapaços de prendre-la per la força o per rendició i escanyats ells mateixos per la fam, van aixecar el setge. són dos desenllaços diferents, i en cap dels dos hi ha una muralla oberta per la bretxa. cap de les tres fonts que narren el setge —posidi, pròsper, procopi— no esmenta cap ariet: el que descriuen és un bloqueig.
queda el que sí que es va salvar. posidi escriu que agustí va ordenar una vegada i una altra que la biblioteca de l’església i tots els llibres es guardessin amb cura per als qui vinguessin després, i ell va rematar la vita amb un indiculus, un catàleg d’obres, homilies i cartes, amb l’encàrrec d’anar a buscar-ne les còpies a la biblioteca de l’església d’hipona, on hi hauria les millors. la ciutat va cremar; el catàleg, no. vint-i-cinc anys més tard aquells mateixos vàndals entrarien a roma i la buidarien durant catorze dies, i per llavors l’home que havia escrit que cap imperi terrenal no és etern feia un quart de segle que era mort i els seus llibres corrien per mig mediterrani.
