l’any 229 abans de la nostra era roma va creuar per primera vegada l’adriàtic amb un exèrcit. ho va fer, segons polibi, per castigar una reina pirata que havia fet assassinar un ambaixador romà. la campanya va passar i està ben documentada; la reina i l’assassinat convé mirar-los amb més calma.
la riba oriental era el regne ardieu. agró l’havia engreixat a costa de l’epir i s’havia quedat corcira, epidamne i faros, on va deixar guarnicions. en morir hi va deixar també un fill de bolquers, pinnes, sota la tutela de la seva vídua, que no era la mare del nen. d’aquí la primera correcció: teuta no va regnar per dret propi. va governar com a regent, i així la tracta apià. mentre ella assetjava issa, l’única ciutat de la costa que encara se li resistia, les queixes dels comerciants itàlics van arribar finalment al senat, que va enviar dos germans, gai i luci coruncani, a investigar l’assumpte.
la resposta que polibi li posa a la boca és la d’una governant sense comandament sobre els seus: vetllaria perquè roma no patís cap greuge públic, però impedir als il·liris de treure botí del mar anava contra el costum dels seus reis. un dels legats li va contestar que roma tenia el costum de castigar en públic els greuges privats, i que l’obligarien a canviar el seu. polibi diu que ella, ofesa, el va fer matar durant el viatge de tornada. apià ho explica d’una altra manera: unes naus il·líries van assaltar l’ambaixada en plena travessia i van matar dos homes, cleemporos, l’enviat d’issa, i el romà coruncani, i agró encara era viu. si apià encerta, l’escena del tron no va passar mai.
un casus belli que encaixa perfecte sol ser un casus belli redactat després.
l’expedició va ser desproporcionada per al que es dirimia. polibi la xifra en dues-centes naus sota el comandament del cònsol gneu fulvi centúmal i uns vint mil infants i dos mil genets que el seu col·lega postumi albí va embarcar a brindisi; la cavalleria sol caure dels resums. corcira es va lliurar sense combat, apol·lònia i epidamne s’hi van sumar, issa va ser socorreguda, i a la primavera del 228 —no pas el 229, com comprimeix el relat curt— teuta va acceptar les condicions: pagar el tribut que li imposessin, renunciar a gairebé tota il·líria i, la clàusula que de debò interessava els grecs, no navegar més enllà de lis, l’actual lezhë, amb més de dues naus i desarmades.
ara el matís historiogràfic, que aquí és el cor de l’assumpte. se sol dir que roma va establir un protectorat sobre la costa grega, i aquesta és una paraula que les fonts no fan servir. polibi diu que els corcirencs, els apol·loniates, els epidamnis i els isseus es van posar sota la protecció de roma, i que els partins i els atintans els van admetre a la seva amistat: fides, amicitia, vincles personals de confiança i clientela. no hi va haver província, ni administració, ni tropes romanes d’ocupació —la guarnició que queda a la costa és sota el comandament de demetri de faros, que era il·liri—, i és justament aquesta xarxa dispersa d’amistats el que arthur m. eckstein es nega a anomenar protectorat: el terme, en sentit estricte, exigeix un territori contigu que hagi perdut la seva administració interna, i això s’assembla més a una esfera d’influència informal.
el que sí que sosté la font és el llindar: va ser, escriu polibi, la primera vegada que els romans van creuar amb un exèrcit cap a il·líria i cap a aquelles parts d’europa, i el seu primer tracte diplomàtic amb grècia. van enviar legats a atenes i a corint, i els corintis els van admetre als jocs ístmics. william v. harris va sostenir el 1979 que l’expansió romana no va ser una cadena de respostes defensives sinó l’obra d’una aristocràcia que necessitava guerres; llegit així, l’expedient sencer —el greuge, l’ultimàtum, el càstig— no és la causa de la campanya sinó el seu embolcall presentable. quatre anys després, mentre el senat continuava mirant a l’est, el nord va tornar el cop amb la concentració de tribus gal·les més gran mai llançada contra itàlia.
