cap potència que es respecti declara una guerra de conquesta; declara una guerra de defensa. el problema, per a roma, era com convertir l’annexió d’un veí pròsper en un acte d’honor ultratjat. la resposta va ser un relat tan rodó que va sobreviure vint-i-dos segles: una toga tacada d’immundícia, un ambaixador humiliat i una profecia de sang. convé desconfiar dels relats massa rodons.
any 282 a.n.e. amb el sud d’itàlia gairebé pacificat després de dècades de guerres samnites, la frontera romana va avançar fins a fregar el motor econòmic de la magna graecia: tàrent, la rica colònia espartana que dominava el golf. les dues ciutats estaven lligades per un vell tractat que, segons una sola font —apià—, prohibia a les naus de guerra romanes navegar més enllà del promontori lacini, vora l’actual crotona. quan la veïna túrios, aliada de roma, va demanar ajuda contra els lucans, una petita esquadra romana va entrar en aigües vedades. els tarentins, en plena festa, van veure les veles enemigues des del teatre que dominava el port i s’hi van llançar al damunt: van enfonsar diversos vaixells, en van capturar un altre i van matar el comandant. l’escalada oferia a roma el pretext que necessitava.
però roma no va atacar de seguida, i aquella demora ho diu tot. abans de moure una legió necessitava posar en marxa la seva pròpia litúrgia de la guerra: el bellum iustum, la «guerra justa». cap conflicte no es considerava legítim si no el precedia una reclamació formal de reparacions, transmesa pels sacerdots fetiales; només si l’enemic es negava a satisfer-la podien els déus, i per tant roma, declarar-se del costat de la raó. el procediment era sincer com a ritu i convenient com a excusa: permetia a roma marxar sempre a la guerra com a part greujada, mai com a agressora. així doncs, el senat va despatxar una ambaixada a tàrent encapçalada per luci postumi megel, vell cònsol de tres mandats, a exigir la devolució dels presoners i el lliurament dels culpables.
el que va passar al teatre de tàrent és l’escena que el cinema guardaria per al final. segons dionís d’halicarnàs, l’assemblea no va escoltar les demandes de postumi: es va dedicar a vigilar si el romà cometia algun ensopec en els matisos del grec, i a riure-se’n de l’accent. en sortir, un home sobrenomenat «filònides» —embriac, diu la font— es va apujar la túnica i, en una postura «que fa vergonya descriure», va embrutar la toga de l’ambaixador amb una immundícia «indecent fins i tot d’anomenar». el teatre va esclatar en riallades. postumi, sense netejar-se, va alçar la tela tacada i la va mostrar a la multitud. dionís li posa a la boca una sentència que roma no oblidaria: «rieu, tarentins, rieu mentre podeu, perquè llarg serà el temps en què després plorareu», i la promesa que aquella toga es rentaria «amb molta sang». va deixar la taca intacta fins a tornar a roma, per ensenyar-la al senat.
la guerra justa no neix de la injustícia patida, sinó del relat que la converteix en injustícia.
ara el matís historiogràfic, que aquí és el cor de la qüestió. l’episodi de la toga és, amb tota probabilitat, un mite d’estat. la mateixa mecànica del bellum iustum exigia un greuge presentable, i un ambaixador humiliat entre rialles d’embriacs era el greuge perfecte: convertia l’expansió romana en defensa de l’honor de la res publica. els indicis de fabricació són cridaners. el detall del grec defectuós de postumi difícilment és històric —la noblesa romana de l’època parlava grec amb soltesa— i els estudiosos el llegeixen com una picada d’ullet literària al cònsol aule postumi albí, que un segle i mig després es va disculpar per escriure malament en grec: dionís estaria exhibint erudició, no transmetent un fet. el tractat del promontori lacini, que dona peu a tota la història, només l’esmenta apià. i el veritable detonant, sosté william harris, no va ser cap toga, sinó la mateixa ambició romana: les guarnicions i les naus que ja operaven en territori grec. la taca tapava la veritat incòmoda que roma havia navegat primer.
el que no va ser mite va ser el terror. tàrent va comprendre que els seus mercenaris no frenarien les legions i va buidar les seves arques per contractar el general més temut de la mediterrània: pirros, rei d’epir, cosí segon d’alexandre i somiador d’un imperi occidental. els romans creien que marxaven a escarmentar una ciutat de filòsofs embriacs; anaven a estavellar-se contra la falange de piques, els elefants de guerra i la ment tàctica més brillant del seu temps. la profecia de postumi es compliria, però a l’inrevés de com roma la va imaginar: la sang que rentaria aquella toga seria, durant anys, sobretot romana. el mecanisme, en canvi, va quedar provat i a punt. roma havia après a fabricar el greuge que necessitava, i el repetiria —a messina, a sagunt, a cartago— cada vegada que volgués creuar una frontera amb la consciència tranquil·la i els déus del seu costat.
