la darrera gran invasió celta d’itàlia va acabar a la costa d’etrúria, amb una host de setanta mil homes atrapada entre dos exèrcits consulars que no havien previst trobar-s’hi. any 225 abans de la nostra era, prop de telamó, l’actual talamone. gairebé tot el que sabem d’aquell dia ho explica un sol autor.
la causa la dóna aquest autor, polibi, i no són les colònies: el 232, a instàncies de gai flamini, roma va repartir entre els seus ciutadans l’ager gallicus, la terra del picè arrabassada als sènons mig segle abans. polibi, hostil a flamini, en diu el primer pas en la corrupció del poble i la causa de la guerra que va seguir: els bois, veïns d’aquella terra, van entendre que roma ja no lluitava per l’hegemonia, sinó per expulsar-los i exterminar-los. amb els ínsubres van enviar ambaixadors a l’altre costat dels alps, als gèsats del roine. i aquí el vídeo diu «aliats» on la font diu una altra cosa: polibi insisteix que els gèsats cobraven —or per endavant, i en quantitat— i fins i tot explica el seu nom, erròniament, com «els que serveixen a sou». als seus reis, concolità i aneroest, els van recordar que els seus avantpassats havien pres roma.
al vuitè any del repartiment, els gèsats van creuar els alps. polibi xifra la host en cinquanta mil infants i vint mil genets i carros; un fragment de diodor la puja a dos-cents mil. cap de les dues no és un cens. i ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se: polibi aprofita el pànic per passar revista als homes en edat militar d’itàlia —més de set-cents mil infants i setanta mil genets— amb un propòsit declarat: que el lector mesuri la potència que anníbal s’atreviria a atacar set anys després. quant té aquella llista de recompte i quant de retòrica encara es discuteix. de la por no hi ha dubte: plutarc explica que roma, obeint els llibres sibil·lins, va enterrar vius al fòrum boari dos grecs, home i dona, i altres tants gals.
els gals van travessar etrúria sense oposició fins a clusium, a tres dies de roma. allà van enganyar el pretor que els seguia —cavalleria a la vista, infanteria retirada de nit cap a fièsole— i li van matar no menys de sis mil homes. el cònsol luci emili papus va arribar des d’arímini; els gals, carregats de botí, van decidir per consell d’aneroest tornar a casa per la costa, i emili es va limitar a seguir-los la rereguarda. l’altre cònsol, gai atili règul, no venia a tancar cap parany: tornava de sardenya, havia desembarcat a pisa i marxava cap a roma quan la seva avantguarda va capturar uns farratgers gals prop de telamó. només llavors va saber que tenia al davant la host sencera i al darrere l’exèrcit del seu col·lega.
el setge perfecte de telamó no el va dissenyar ningú: va ser una cruïlla de camins.
atili va ocupar el turó que dominava el pas. els gals no van formar un cercle, sinó una línia de doble front: gèsats i ínsubres mirant cap a emili, bois i taurriscs cap a les legions d’atili. els gèsats combatien nus llevat dels torques i braçalets d’or, i l’estrèpit de corns i crits, admet polibi, va aterrir els romans. la batalla la van decidir dues coses, i cap no és el nombre: les javelines de la infanteria lleugera contra una avantguarda sense cuirassa i amb escuts que no cobrien el cos, i la cavalleria, que després de guanyar el turó va carregar vessant avall contra el flanc d’uns homes als quals polibi reconeix igual coratge i inferioritat només en les armes. allà va caure atili, i el seu cap va ser dut als reis gals; polibi no diu que el clavessin en cap pica.
quaranta mil morts i no menys de deu mil presoners, entre ells el rei concolità; aneroest va escapar amb uns pocs i es va llevar la vida. són les xifres de polibi, que escriu uns tres quarts de segle després i es recolza, segons la reconstrucció habitual, en fabi pictor, el primer historiador romà, de qui orosi anota que va combatre en aquella mateixa guerra; i és el mateix polibi qui, al seu llibre primer, retreu a fabi la parcialitat de qui sempre dóna la raó a la seva pàtria. quaranta mil rodons sobre una host que ningú no va comptar són un ordre de magnitud, no un recompte. emili papus va tornar el saqueig als seus amos, va arrasar el territori dels bois i va triomfar a roma; els torques d’or van anar a adornar el capitoli.
telamó va trencar la invasió, no la guerra. l’any següent els cònsols van sotmetre els bois, i el 222 un altre cònsol, marc claudi marcel, aniria contra els ínsubres a buscar un trofeu que cap romà no havia aconseguit en segles. la submissió va durar el que va trigar anníbal a arribar als alps, el 218, i a trobar bois i ínsubres disposats a aixecar-se una altra vegada. polibi, que va veure l’expulsió dels gals de la vall del po, tanca amb una moralitat per a grecs: la potència d’aquells pobles és efímera. és el seu judici, no el nostre. el nostre és més senzill: la darrera gran invasió gal·la d’itàlia la va guanyar un cònsol que anava a una altra banda.
