un tribú de la plebs va repartir terra pública entre els ciutadans més pobres de roma, i polibi va escriure que aquella llei va ser el primer pas en la corrupció del poble romà i, a més, la causa de la guerra gal·la que va venir després. totes dues són a la mateixa frase, i aquella frase és gairebé tot el que tenim.
any 232 abans de la nostra era, consolat de marc emili lèpid. el tribú de la plebs gai flamini va proposar repartir viritim —lot a lot, per cap— l’ager gallicus: la franja adriàtica que roma havia arrabassat als gals sènons mig segle abans, cap al 283, entre arímini i el riu esino, al nord de les actuals marques. no era la plana del po ni la gàl·lia cisalpina, i la distinció decideix la resta: la terra repartida havia estat dels sènons, un poble ja expulsat, i els gals que s’alçarien el 225 eren uns altres.
el senat s’hi va oposar amb duresa, i la tradició antiga ho explica com un pols personal: ciceró, en el seu tractat sobre la vellesa, recorda quint fabi màxim resistint-se «tant com va poder» a un flamini que repartia el camp picè i gàl·lic contra senatus auctoritatem, contra l’autoritat del senat. flamini va portar la llei al concilium plebis i la plebs la va votar. ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se: aquell camí no era una ruptura institucional. des de la lex hortensia del 287 els plebiscits obligaven tothom sense necessitat del refrendament senatorial, de manera que «saltar-se el senat» descriu bé el gest polític i molt malament el procediment. i els motius de l’oposició no s’han de reduir a la cobdícia dels grans propietaris: plantar colons romans a les portes del territori gal era també una decisió de frontera, amb conseqüències militars que a roma ningú no podia ignorar.
polibi no va posar la causa en una frase i el retret en una altra. les va posar a la mateixa.
d’aquella jornada sobreviu una escena. valeri màxim explica que, quan flamini ja sotmetia la llei a votació des dels rostra, el seu pare li va posar la mà a sobre i el va fer baixar de la tribuna, trencat per un poder privat, sense que l’assemblea abandonada deixés anar un murmuri. ciceró explica el mateix episodi al de inventione i el rebla al revés: el pare el va treure de l’assemblea i a flamini el van processar per maiestas. per a valeri màxim és un exemple d’autoritat paterna; per a ciceró, un cas de manual sobre la majestat del poble; polibi, que despatxa la llei en dues frases, no la recull. tres autors, tres lliçons diferents, un sol gest.
el nexe amb la guerra és el que cal marcar. polibi escriu que molts pobles gals, «i en especial els boios, el territori dels quals limitava amb el de roma», es van convèncer que els romans ja no els feien la guerra per l’hegemonia, sinó «amb vista a la seva expulsió i extermini totals». fixem-nos en qui són: els boios de la vall del po, no els sènons de l’ager repartit. la colonització no els prenia ni una hectàrea; els ensenyava què feia roma amb la terra d’un veí vençut. polibi tampoc no dona xifres de colons, i en datar la invasió no compta els set anys de 232 menys 225: diu que els gesats van creuar els alps el vuitè any després del repartiment del picè.
que la llei fos la causa d’aquella guerra és, estrictament, el judici de polibi, i un judici amb amo: escriu gairebé un segle després, des de dins de l’aristocràcia romana que el va acollir, i construeix una tesi sobre com es degrada una constitució. ciceró, que tampoc no apreciava flamini, recorda el mateix repartiment com un pols institucional, no com l’origen d’una invasió. la resta és ferma: flamini va ser censor el 220 i va donar nom a la via flamínia, el camí que unia roma amb arímini, és a dir, amb la terra que havia repartit. i el 217 va morir en la boira del trasimeno, on aquella mateixa tradició hostil va tornar a trobar en ell el culpable perfecte.
