per dominar un país sencer de punta a punta no cal arruïnar-se omplint cada ciutat de guarnicions. n’hi ha prou de teixir un entramat legal que obligui els sotmesos a finançar-se ells mateixos les guerres de qui els sotmet. això és, a grans trets, el que roma va muntar a itàlia a partir del 272 a.n.e., l’any en què tàrent es va rendir i la península va quedar, de fet, a les seves mans.
convé situar la data amb cura. tàrent, la gran ciutat grega del sud, havia cridat en el seu auxili el rei pirre de l’epir, que durant cinc anys va infligir a les legions derrotes tan cares que encara avui anomenem «pírriques». però pirre va acabar marxant cap al 275, i el 272 la ciutat va capitular sense ell; règion, el darrer reducte grec, cauria pocs anys després. no va ser, doncs, una expulsió fulminant dels «grecs» en una sola jornada, com de vegades s’explica, sinó el tancament lent d’un llarg pols. el que és decisiu és el resultat: per primera vegada una sola potència manava sobre tota la bota itàlica, des dels apenins fins al mar jònic.
el senat va entendre de seguida un perill elemental. si pressionava tots els pobles sotmesos per igual i amb la mateixa duresa, els donava un motiu comú per rebel·lar-se alhora. la solució va ser el contrari d’un tracte uniforme: un escalafó d’estatus deliberadament desigual. al capdamunt, la civitas optimo iure, la ciutadania plena amb dret de vot, reservada a uns quants. per sota, la civitas sine suffragio, una ciutadania a mitges —amb protecció legal i obligacions romanes, però sense vot a roma—. en paral·lel, el nomen latinvm, el dret llatí, que concedia a certes comunitats el comerç i el matrimoni legal amb romans i la possibilitat d’ascendir a la ciutadania. i a la base, la immensa majoria: els socii, «aliats» lligats un a un per tractats particulars, cadascun amb les seves pròpies clàusules.
la jugada mestra no va ser cobrar més, sinó cobrar en una moneda que ningú no podia deixar de pagar: homes.
perquè aquí hi ha la peça que la divulgació sol atropellar. roma no espremia els seus aliats amb grans tributs en moneda; als socii, de fet, no els imposava cap tribut regular, una cosa insòlita en els imperis de l’antiguitat. el que els exigia era un impost de sang. cada comunitat figurava en una llista —la formula togatorvm— que fixava quants soldats havia d’aportar a cada campanya del senat, equipats i pagats de la seva pròpia butxaca; roma només hi posava el gra. segons polibi, els aliats hi posaven tanta infanteria com la mateixa roma i fins al triple de cavalleria, de manera que en qualsevol exèrcit consular els itàlics eren com a mínim la meitat de la tropa. a canvi, els aliats compartien part del botí moble, però les terres conquerides passaven a ager publicus i els repartiments formals —colònies i assignacions viritanes— es reservaven a ciutadans romans i llatins, una exclusió que segle i mig després alimentaria la guerra social. el sistema convertia la guerra en el gran negoci compartit: lluitar amb roma rendia més que rebel·lar-s’hi.
el tancament l’aportaven les colònies. allà on un poble resultava perillós, roma li confiscava terra i hi plantava una colònia de dret llatí, poblada amb els seus propis ciutadans pobres. aquestes colònies no eren només un premi per als colons: eren sentinelles. quedaven clavades entre els socii com fortins vigilants, a punt per avisar i per contenir qualsevol intent d’unió. l’italià que rebia la terra del seu veí sabia que la seva única assegurança de vida era roma; tenia tot per perdre i res per guanyar si es passava al bàndol enemic. la lleialtat, així, no es demanava: es feia rendible i es vigilava alhora.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. la fórmula «divide et impera» —divideix i venceràs— no era un lema romà: no apareix en cap font antiga i és una etiqueta moderna que els historiadors projecten sobre roma per anomenar l’efecte del sistema. i el mateix sistema, aquest escalafó tan net de ciutadans, semiciutadans, llatins i aliats, és en bona mesura una reconstrucció nostra. henrik mouritsen adverteix que sota un mateix rètol —la civitas sine suffragio, per exemple— s’amuntegaven casos molt diferents, i que la graella endreçada que fem servir deu molt als autors tardans que van esquematitzar el que en el seu dia va ser un teixit de pactes fluids, negociats ciutat per ciutat. el que sí que està ben documentat és la lògica de fons. tim cornell la va resumir sense pietat: l’aliança romana funcionava com «una organització criminal que compensa les seves víctimes allistant-les a la banda i convidant-les a repartir-se el producte dels robatoris futurs».
el resultat va ser una reserva d’homes sense parió a la mediterrània. quan el 225 a.n.e. roma va censar tots els qui podien empunyar les armes, la suma de ciutadans i aliats fregava xifres que aterrien qualsevol enemic: podia perdre un exèrcit sencer i aixecar-ne un altre l’any següent. aquesta fondària —no un geni tàctic, sinó la pura capacitat de continuar reclutant després de cada desastre— seria la que, una generació després, li permetria encaixar el desastre de cannes davant d’anníbal i tot i així no rendir-se. però abans, amb aquesta font aparentment inexhaurible de soldats itàlics, el senat va deixar de mirar les muntanyes de casa i va alçar la vista cap al mar. a l’altra banda de l’estret, a sicília, esperava la primera potència naval del món. roma estava a punt de creuar l’aigua i descobrir que la seva xarxa de ferro tenia un límit: s’acabava a la riba.
