durant sis anys un sol general va mantenir en escac les legions romanes sense lliurar ni una sola batalla campal. no en va guanyar cap i tampoc no en va perdre cap: es va instal·lar en una muntanya sobre palerm, es va tornar invisible i es va dedicar a dessagnar roma cop a cop. som al 247 abans de la nostra era i l’home és amílcar barca, el pare d’anníbal.
la primera guerra púnica ja durava disset anys. les dues potències havien perdut flotes senceres —roma sobretot, i més per temporals que per combat— i cap de les dues no podia rematar l’altra. cartago, que havia vist els seus generals encadenar desastres des d’agrigent fins a panorm, va lliurar el comandament de sicília a un oficial jove i sense cap derrota a l’esquena. amílcar va renunciar llavors al que cartago portava disset anys intentant i perdent: la batalla decisiva.
va fortificar el mont ércte, un massís escarpat sobre panorm amb aigua pròpia, pastures, només tres accessos practicables i una cala on podien fondejar els seus vaixells. convé no llegir-ho com una fortalesa inexpugnable: polibi subratlla que ficar-s’hi va ser una temeritat calculada, perquè quedava «enmig de l’enemic», amb posicions romanes a banda i banda. el va sostenir gairebé tres anys a base d’emboscades i contraemboscades diàries, temptatives i assalts, mentre la seva esquadra devastava la costa italiana fins a cumes. el 244 es va traslladar a èrix, la muntanya sagrada de venus sobre drèpanum, i hi va aguantar dos anys més en una posició absurda sobre el paper: els romans ocupaven alhora el cim i la ciutat al peu, i ell es va instal·lar al mig dels dos.
amílcar no fustigava per vèncer. fustigava per no perdre, que en aquella guerra ja era gairebé el mateix.
polibi, que no reparteix elogis de franc, es rendeix davant l’espectacle i el compara amb dos púgils de primeríssima fila: igualats, valents i en perfecta forma, creuant tants cops que ni el cronista no en pot dur el compte. i aquí convé aturar-se, perquè això gairebé sempre es explica al revés. allò va acabar en taules, escriu polibi, «no per esgotament i misèria, com diu fabi, sinó com dos homes encara intactes i invictes». la lectura del cansament no és de polibi: és justament la que polibi rebutja, i l’adjudica a fabi píctor.
el que sí que estava exhaurit era el diner. les arques dels dos bàndols, buidades per dues dècades de cost naval i de flotes perdudes en els temporals, tocaven fons. roma no aconseguia expulsar amílcar de les muntanyes i amílcar no podia fer fora roma de sicília.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se, i aquí en són tres. el primer és de vocabulari: «guerra de guerrilles» és un terme modern —neix a la guerra del francès contra napoleó, més de dos mil anys després— i, tot i que descriu bé la tàctica, li presta una aura de resistència popular que no li correspon. amílcar comandava un exèrcit mercenari professional pagat per un imperi comercial, no pas una insurgència. el segon és geogràfic: ni tan sols sabem del cert quina muntanya era ércte. els candidats són el mont pellegrino i el castellaccio, tots dos sobre palerm, i la descripció de polibi no basta per decidir entre ells.
el tercer és el que pesa més. polibi és pràcticament la nostra única font per a aquests anys, escriu un segle després, i el seu amílcar invicte encaixa massa bé amb el que vindria a continuació: el pare insuperable de qui hereta anníbal. dexter hoyos adverteix que bona part de la tradició sobre la «còlera dels bàrcides» —el rancor heretat, la venjança planificada com a programa de família— es construeix cap enrere des de la segona guerra púnica, quan ja se sabia com acabaria tot. el jurament d’anníbal nen, en canvi, hoyos el dóna per bo: el que discuteix no és l’escena, sinó que d’ella en surti una política. l’amílcar de sicília es llegeix millor sense l’anníbal que encara no existeix.
i tot i així el fet nu s’aguanta: corneli nepot va escriure que amílcar va sortir de sicília sense haver estat derrotat, i en dos mil anys ningú no ho ha pogut desmentir. el que passa és que no li va servir de res. la guerra no es va decidir a les seves muntanyes sinó a l’aigua, i cartago la va perdre mentre ell continuava invicte a la seva. anys després, el que estaria arruïnat seria l’erari públic, i serien els ciutadans més rics de roma els qui avancessin de la seva pròpia butxaca el cost d’una darrera flota —un quinquerrem cadascun, sols o associant-se de dos en dos—, amb la promesa que l’estat els ho tornaria si la cosa sortia bé. va sortir bé, i amb aquella flota es va acabar tot.
