el fundador de roma no va morir al llit. segons la versió oficial, es va esvair en l’aire, arrabassat pels déus enmig d’una tempesta. el rumor que corria pels carrers en deia una altra: l’havien assassinat, i la desaparició miraculosa era la coartada que el senat havia venut al poble.
la tradició situa el final de ròmul cap a mitjan segle viii, després de gairebé quaranta anys de regnat. amb el temps, explica el relat, el primer rei s’havia tornat un autòcrata: governava per damunt del senat i menyspreava l’assemblea de patres que ell mateix havia creat. un dia, mentre passava revista a les tropes vora l’estany de la cabra (caprae palus), al camp de mart, va esclatar una tempesta sobtada i la foscor es va empassar el cel. quan la llum va tornar, el tron era buit. ròmul s’havia esfumat.
els senadors van jurar que ròmul havia ascendit al cel. el poble s’ho va creure. però pels carrers corria una versió molt més terrenal.
els senadors van proclamar tot seguit que ròmul havia estat elevat als cels i convertit en el déu quirí. la versió convenia a tothom: donava a roma un fundador divinitzat i tancava l’episodi sense culpables. tanmateix, les dues lectures conviuen ja en la mateixa tradició antiga, que recull també el murmuri més sinistre: livi (i.16) ho deixa apuntat, i plutarc (ròmul 27) i dionís d’halicarnàs (ii.56) ho detallen: la sospita que els senadors, farts del tirà, l’havien envoltat aprofitant la tempesta, l’havien apunyalat, n’havien esquarterat el cos i n’havien tret les peces d’amagat sota les togues, peça a peça, sense que la guàrdia se n’adonés. de ser cert, el primer rei de roma hauria estat també el seu primer magnicidi.
fos apoteosi o crim, el resultat va ser un buit de poder, amb la ciutat a la vora de la guerra civil entre la facció romana i la sabina. la solució va ser tan astuta com reveladora: per no donar el tron a cap dels dos bàndols, van elegir un foraster neutral, un sabí amb fama de piadós i assenyat, numa pompili. i si ròmul havia estat el rei de l’espasa, numa seria el rei de l’altar.
numa va entendre una cosa: un poble nascut de fugitius i guerrers no es governa només amb lleis, sinó amb por dels déus. per donar autoritat a les reformes, va fer córrer que rebia consell directe d’una nimfa, egèria, en un bosc sagrat. emparant-se en aquell mandat sobrenatural, va aixecar gairebé del no-res l’arquitectura religiosa de l’estat romà: va instituir el col·legi pontifical —el cap del qual acabaria anomenant-se pontifex maximus—, va ordenar els col·legis sacerdotals i va donar forma institucional al culte de les vestals —que, segons la tradició, va portar d’alba longa, on ja es venerava vesta—. també, segons el relat, va reformar el caòtic calendari per acompassar el temps civil al religiós.
el veritable sentit de l’episodi és en el contrast amb el seu predecessor. la tradició presenta roma oscil·lant des del principi entre dos pols —la guerra i la llei, mart i jano— i numa com la prova que la ciutat sabia aturar-se a construir institucions quan calia. va regnar, diuen, quaranta-tres anys sense desembeinar una sola vegada: una llarga edat de pau legislativa i religiosa.
aquí convé una mirada escèptica, i és la pròpia cronologia la que ho convida. la tradició comprimeix tota la monarquia en set reis al llarg d’uns dos segles i mig, cosa que dona regnats d’una durada inversemblant —més de trenta anys de mitjana—, i reparteix entre ells les institucions de roma amb una polidesa sospitosa: ròmul el fundador i l’exèrcit, numa la religió, i així successivament. els historiadors moderns sospiten que aquells set reis condensen molts més governants, o que les seves biografies són construccions posteriors que projecten cap enrere l’origen de cada institució damunt d’una figura exemplar. numa, en aquest sentit, no és tant un home com un emblema: l’arquetip del legislador piadós a qui roma va atribuir, en bloc, els fonaments de la seva vida religiosa. el record va tenir tanta força que, segles després, l’emperador august es presentaria com un nou numa, restaurador de la pietat i la pau després de les guerres civils.
però roma havia nascut de la sang, i la calma va acabar cansant-la. el rei següent faria tornar la ciutat al camp de batalla, i ho faria de la manera més estranya imaginable: jugant-se el futur de dos pobles en un duel a mort.
