la roma acabada de fundar tenia un problema que cap muralla no podia resoldre: estava condemnada a desaparèixer en una sola generació. la ciutat que ròmul havia aixecat a mitjan s. viii a.n.e. no era una ciutat pròpiament dita, sinó un campament d’homes.
la seva política de portes obertes a fugitius i proscrits havia omplert els turons de pastors i de criminals, però amb prou feines de dones. i cap família de les comunitats veïnes no estava disposada a lliurar les seves filles a semblant gentussa sense passat ni honor. roma necessitava esposes per tenir una segona generació, i ningú no estava disposat a donar-les-hi. fracassada la diplomàcia, a ròmul li va quedar l’engany.
no va ser un rapte romàntic: la paraula llatina raptus “segrest, acte de força” designava un segrest, un acte de força. va ser política d’estat a punta d’espasa.
la trampa va ser acurada. ròmul va anunciar uns grans jocs festius en honor del déu consus (els consualia, identificat més tard amb neptú) i va convocar les poblacions dels voltants. hi van acudir en massa i, entre elles, sobretot els sabins, un poble de les muntanyes que va arribar confiat i amb les famílies senceres. en el moment culminant de la festa, ròmul va donar el senyal. els seus homes van desembeinar, van expulsar per la força els barons sabins i van retenir totes les dones joves. la tradició ho va batejar com el rapte de les sabines, però convé desfer l’equívoc que arrossega el nom: la paraula llatina raptus no al·ludia a un impuls amorós, sinó a un segrest, a un acte de força. no va ser un impuls, sinó el càlcul a sang freda d’una operació d’estat per fabricar matrimonis i, amb ells, ciutadans.
per suavitzar el crim, les cròniques fan que ròmul vagi en persona a parlar amb les captives, els va prometre drets civils plens i respecte com a mares legítimes d’homes lliures, no la condició d’esclaves. la història moderna llegeix tot l’episodi com un mite etiològic: el relat amb què els romans explicaven, a posteriori, com la seva comunitat havia absorbit els pobles itàlics del seu entorn. de vegades la descripció tradicional parla de sinecisme “fusió voluntària de comunitats”, però el terme és imprecís aquí: el sinecisme pròpiament dit és la fusió voluntària de diverses comunitats en una sola ciutat, i allò que el mite narra és just el contrari, una assimilació imposada per la violència. la fusió real, pactada, vindria després.
perquè la història no va acabar amb el segrest. temps després, els sabins van tornar en armes, decidits a venjar l’afront, i el xoc amenaçava de ser una massacre. llavors, segons el relat, va arribar el gir que va donar sentit a tot: les mateixes dones sabines, que aleshores ja havien tingut fills romans, es van llançar al camp de batalla, entre els dos exèrcits, suplicant a pares i marits que no es matessin entre si. la matança es va aturar, i d’aquella treva va néixer la unió d’ambdós pobles sota un govern compartit.
aquella fusió va deixar petja fins i tot en la topografia que la tradició va transmetre. el relat feia regnar junts, durant un temps, ròmul i el rei sabí tit taci, i situava els sabins assentats al turó del quirinal, davant del palatí romà: dos pobles, dos turons, un sol estat naixent. els historiadors moderns descarten els detalls novel·lescos, però reconeixen un fons plausible: la roma primitiva sí que va poder formar-se per la confluència de comunitats llatines i sabines veïnes, i el component sabí va quedar inscrit en els seus cultes i en les seves institucions més arcaiques.
el significat del mite és en aquesta conclusió. roma no es comptava a si mateixa com una raça pura, sinó com una mescla: una ciutat capaç de devorar els seus enemics i integrar-los fins a fer-los part d’ella mateixa. aquella vocació assimiladora —violenta primer, generosa amb la ciutadania després— seria un dels motors reals de la seva expansió durant els segles següents: roma creixeria absorbint pobles i atorgant-los, tard o d’hora, la ciutadania, una estratègia que cap altra potència antiga no va practicar amb semblant amplitud. no és casualitat que l’episodi es convertís en un dels temes predilectes de l’art occidental, esculpit i pintat un cop i un altre com a imatge fundacional de la mateixa roma.
amb la població assegurada, però, el perill va deixar de venir de fora. ròmul havia acumulat massa poder, i dins de les muralles mateixes, sota les togues del senat, començava a forjar-se quelcom molt més fosc.
