per primera vegada en vuit-cents anys, un exèrcit estranger va trencar les portes de roma. va passar un dia com avui, el 24 d’agost de l’any 410 de la nostra era, i el món antic va entendre que res no era per sempre.
convé començar pel que gairebé mai no s’explica: alaric no va arribar com una tempesta sorgida del no-res. rei dels visigots i antic oficial al servei de l’imperi, feia anys que demanava a la cort de ravenna el mateix una vegada i una altra —terres on assentar el seu poble i un comandament oficial a l’exèrcit romà—. el que va rebre va ser silenci, promeses trencades i una emboscada durant una negociació. va assetjar roma tres vegades. les dues primeres va aixecar el setge a canvi d’un rescat i de la paraula d’un govern que no pensava complir-la.
la tercera vegada va entrar. procopi explica que algú va obrir de nit la porta salària des de dins, i transmet a més la versió romàntica: una matrona compassiva, farta de la fam del setge, que va ordenar descórrer el forrellat. la historiografia actual tracta aquell relat com una llegenda edificant i es queda amb el més probable i el més incòmode: una traïció, sense més.
el saqueig va durar tres dies. alaric era cristià arrià —una branca del cristianisme que negava la plena divinitat de crist— i va ordenar respectar les basíliques i perdonar qui s’hi refugiés. la resta de la ciutat es va saquejar a pler: els palaus senatorials, els tresors acumulats durant segles, els magatzems imperials. després els gots van marxar cap al sud. no hi va haver ocupació, ni govern got, ni incendi general de la ciutat.
la ciutat que va conquerir el món sencer ha estat conquerida.
la frase és de sant jeroni, escrita des del seu monestir de betlem a l’epístola 127, i explica millor que cap xifra el que va passar aquell agost: el cop va ser simbòlic abans que material. des d’àfrica, sant agustí va començar a redactar la ciutat de déu per respondre a qui culpava del desastre l’abandonament dels vells déus. el saqueig de roma no va enderrocar un imperi; va enderrocar la idea que roma no podia caure.
i hi ha una coincidència de calendari que a un romà li hauria glaçat la sang. el 24 d’agost era un dels tres dies de l’any en què, segons fest i macrobi, s’obria el mundus: la fossa ritual que comunicava la ciutat amb el món dels morts. eren jornades nefastes, en què no es lliuraven batalles ni se celebraven noces. el dia que va caure roma, la porta de l’inframón era, per a ells, oberta.
alaric no va gaudir del botí. va morir pocs mesos després a calàbria, i jordanes recull la llegenda que van desviar el curs del riu busento per enterrar-lo al seu llit amb el seu tresor, matant després els esclaus que van cavar la tomba perquè ningú no la pogués trobar. des dels gals, l’any 390 abans de la nostra era, ningú no havia profanat la ciutat. convé no exagerar el que va venir després: l’imperi d’occident va aguantar seixanta-sis anys més i el d’orient, un mil·lenni. el que aquell 24 d’agost va demostrar no va ser que roma s’hagués acabat, sinó que la ciutat eterna era, al capdavall, mortal.
