si haguessis passejat per roma a mitjan febrer, t’hauries creuat amb homes seminus, untats de sang, corrent entre la multitud i assotant la gent amb tires de pell de cabra. i allò més pertorbador no eren ells: eren les dones, que en comptes de fugir s’acostaven a rebre el cop.
era la lupercalia, una de les festes més antigues i estranyes del calendari romà, tan vella que ni els mateixos romans no es posaven d’acord sobre quin déu honorava: uns deien que faune, d’altres un tal luperc identificat amb faune o pan, d’altres la mateixa lloba capitolina. se celebrava cada 15 de febrer, i per al calendari arcaic febrer no era un mes qualsevol, sinó la fi de l’any, el temps consagrat a la purificació. el nom del mes ve precisament de februum, el mitjà ritual de purificació.
el cerimonial arrencava al lupercal, la cova al peu del puig palatí on la tradició situava el lloc exacte en què la lloba va alletar ròmul i rem. allà, els sacerdots anomenats luperci, organitzats en dos col·legis antics (quinctiales i fabiani), sacrificaven un boc i un gos; amb el ganivet ensangonat tocaven el front de dos joves, els el netejaven després amb llana mullada en llet, i els joves havien de riure. després tallaven la pell de les cabres en tires —les februa— i començaven a córrer gairebé nus al voltant del palatí, picant qualsevol ciutadà que se’ls creués al camí.
les dones es col·locaven expressament a la ruta i oferien les mans o l’esquena als assots. estaven convençudes que el contacte amb les tires de pell garantia la fertilitat i un part sense complicacions. no era violència gratuïta, sinó màgia per contacte: una transferència ritual de la fecunditat dels bocs sacrificats cap a les dones en edat de concebre. per a una societat obsessionada a perpetuar-se, cap superstició sobre la descendència no era menor.
roma va conquerir el mediterrani amb els seus enginyers i les seves legions, però seguia corrent nua darrere de les cabres per no extingir-se.
els historiadors moderns llegeixen la lupercalia com un fòssil ritual: un ritu pastoral anterior a la mateixa ciutat, pensat per purificar el ramat i el territori, que roma va conservar intacte durant segles sense acabar-lo d’entendre. la seva càrrega política, en canvi, era ben real. el 44 a.n.e., marc antoni va córrer com a luperc i va aprofitar el tumult de la festa per oferir a juli cèsar una diadema de rei davant del poble; cèsar la va rebutjar tres vegades, mesurant la reacció del poble. el ritu de la fertilitat servia també d’escenari per sospesar el poder.
la lupercalia va ser tan tenaç que va sobreviure al final mateix del paganisme. encara a finals del segle v de la nostra era, amb roma cristiana des de feia generacions, el papa gelasi i va enviar la cèlebre carta a andròmac denunciant que aristòcrates cristians romans la continuaven practicant, perquè la ciutat es negava a despendre’s de les corretges. se sol repetir que l’església la va substituir per sant valentí per cristianitzar el 14 de febrer, però aquesta connexió és més llegenda moderna que fet documentat. allò segur és l’altre: durant gairebé mil anys, la civilització més sofisticada d’occident va decidir que la millor manera de demanar un fill era deixar-se assotar per un desconegut que portava marques de sang al front.
