eliminar un rival polític a roma ja era complicat de per si. fer-ho quan el teu objectiu té un tastador personal que prova tot el que menja i beu exigeix una altra cosa: enginy criminal. neró va resoldre aquell problema tècnic amb una elegància esgarrifosa, i va esborrar el seu germanastre davant de tota la cort sense que se li mogués un múscul.
corria l’any 55 n.e. neró tenia disset anys i un problema de legitimitat. havia arribat al tron l’any anterior, després de la mort —probablement l’enverinament— de l’emperador claudi, però no era l’hereu de sang: era el fillastre, adoptat gràcies a les maniobres de la seva mare, agripina. l’hereu natural vivia sota el mateix sostre. es deia britànic, era el fill biològic de claudi, i ja vorejava la majoria d’edat. quan britànic vestís la toga viril, seria un pol legítim al voltant del qual podien agrupar-se tots els descontents. neró necessitava que desaparegués, i ràpid.
l’obstacle era el tastador. qualsevol personatge important de la cort menjava vigilat per un praegustator, un esclau la funció del qual era tastar abans cada plat i cada copa; si queia fulminat, el comensal se salvava. per esquivar-lo, neró va recórrer a una especialista: locusta, una enverinadora professional condemnada per altres crims, a qui va treure de la presó perquè dissenyés el mètode. un primer intent amb un verí lent va fracassar. neró, furiós, va exigir alguna cosa immediata i indetectable, i segons les fonts va amenaçar locusta de mort si no ho aconseguia.
el tastador va provar la copa i la va declarar segura. el truc no estava a la copa: estava en el que va venir després.
el pla, tal com el conta tàcit, va ser d’una fredor perfecta. durant un banquet, van servir a britànic una beguda calenta. el tastador la va provar davant de tothom i va confirmar que era segura. llavors britànic es va queixar que estava massa calenta, i els servents —seguint el guió— hi van afegir aigua freda per temperar-la. el tastador no va tornar a provar aquella aigua, perquè el procediment sagrat ja s’havia complert. i en aquella aigua afegida hi anava el verí. britànic va beure i es va desplomar a l’instant; segons tàcit, va perdre alhora la veu i la respiració.
la sang freda de neró va completar l’escena. amb britànic convulsionant i morint al triclini, davant els ulls de la seva germana octàvia i de la mateixa agripina, neró no es va immutar: va comentar amb calma que el seu germanastre patia des de petit d’atacs d’epilèpsia, que ja se li passaria, i va continuar sopant. la majoria dels convidats, segons la tradició, li van seguir el corrent i van continuar menjant, perquè l’alternativa era reconèixer en veu alta que acabaven de presenciar un assassinat imperial. aquella mateixa nit es van endur el cos i el van incinerar a corre-cuita, sota la pluja.
convé un matís d’historiador: el relat del verí prové de fonts hostils a neró —tàcit, suetoni i dió—, que escrivien dècades després, així que el relat de l’aigua enverinada pot portar adorn literari. el que és segur és que britànic va morir de forma sobtada i convenient, just quan feia nosa; el magnicidi és la lectura tradicional, però part de la historiografia moderna (a. barrett, per exemple) no descarta una mort natural per l’epilèpsia que el jove patia de debò, i el mateix tàcit (13.17) admet que ja llavors alguns van dubtar de l’enverinament. neró va premiar locusta amb terres i, segons la tradició, amb deixebles a qui ensenyar l’ofici. a roma, el veritable art del poder no era enverinar un rival. era fer-ho en públic i continuar sopant.
