l’animal més famós de tota la història de roma, el símbol absolut de la ciutat, esculpit en bronze, encunyat en monedes i enarborat per les legions, potser no va ser mai un animal. la lloba que va alletar els bessons fundadors potser va ser, en origen, una dona de carn i ossos.
la tradició romana fixa la fundació l’any 753 a.n.e., una data més simbòlica que històrica: l’arqueologia mostra ocupació contínua als turons segles abans, i la datació varroniana avui es considera convencional. segons el relat, amuli —rei usurpador d’alba longa— va ordenar llançar al tíber els bessons ròmul i rem, fills de la seva neboda rea sílvia, per eliminar els hereus legítims del tron que havia arrabassat al germà numítor. el mite explica que van sobreviure, alletats per una lloba enviada pels déus, fins que un pastor anomenat fàustul els va recollir i els va criar com a fills.
en fer-se homes, els bessons van decidir fundar la seva pròpia ciutat sobre el riu que gairebé els havia matat. i aquí el mite gira de la meravella al crim. ròmul va traçar amb una arada un solc sagrat a la terra, el pomerium, la frontera religiosa que separava l’urbà del salvatge. rem, per burlar-se de les defenses del seu germà, va saltar per damunt d’aquella línia. ròmul ho va considerar un sacrilegi imperdonable i el va matar allà mateix. roma naixia, literalment, tacada per un fratricidi.
roma naixia tacada per un fratricidi. i els romans no l’amagaven: l’acceptaven com a prova de la seva naturalesa guerrera.
la lloba, en canvi, era una altra qüestió. ja a l’antiguitat, l’episodi de l’animal diví aixecava sospites, i va ser titus livi qui va recollir —sense subscriure-la— una explicació alternativa que circulava entre els seus: “sunt qui larentiam… lupam inter pastores vocatam putent”, hi ha qui pensa que els pastors anomenaven larentia lupa. en el llatí quotidià, la paraula lupa volia dir “lloba”, sí, però també era un terme d’argot freqüent per a les dones que exercien la prostitució.
d’aquí la conjectura, recollida ja per la tradició clàssica: que la dona del pastor fàustul —identificada en algunes versions amb acca larentia, tot i que plutarc les distingeix— fos una lupa en aquest segon sentit, i que, al llarg dels segles, en dignificar l’origen de la capital del món, la dona de mala vida es transformés en una bèstia sagrada enviada per mart. convé ser prudent: no és un fet provat, sinó una de les racionalitzacions que els mateixos romans manejaven per explicar un símbol que els incomodava. la història moderna no la confirma ni la refuta; simplement la registra com a mostra que, ja llavors, hi havia qui llegia la llegenda amb escepticisme.
la imatge va sobreviure a tots els dubtes. la lloba amb els bessons al pit —la lupa capitolina— es va convertir en l’emblema de roma per excel·lència, present en monedes, relleus i estendards durant segles com a segell d’identitat de la ciutat. l’estàtua de bronze que avui es conserva als museus capitolins va passar molt de temps per obra etrusca del segle v a.n.e., però el debat tècnic obert el 2006 per la restauradora anna maria carruba —que va advertir que la peça està fosa en una sola colada, un procediment medieval, no etrusc— n’ha posat l’antiguitat en entredit. les datacions de laboratori coincideixen: el radiocarboni sobre els residus del nucli de fosa la situa entre els segles xi i xii d.n.e., i la termoluminescència entre els segles viii i xiv. l’atribució tradicional al segle v a.n.e. encara té defensors, però les datacions de laboratori apunten a l’edat mitjana sense que hi hagi consens sobre la veritable antiguitat.
més enllà de l’animal, el que la fundació deixa clar és el tipus de comunitat que ròmul havia aixecat. per poblar-la de pressa, va obrir un asil que va atreure fugitius, deutors i criminals de tota la regió: una ciutat d’homes sense passat i sense escrúpols. el problema era evident i demogràfic. hi havia homes a desdir i gairebé cap dona, i cap comunitat veïna no volia emparentar amb semblant púrria. roma corria el risc d’extingir-se en una sola generació, i la solució que ròmul va trobar seria el primer gran crim internacional de la seva història.
