dues ciutats enemigues, en lloc de dessagnar-se en una guerra total, van decidir jugar-se el resultat sencer en un combat de tres contra tres. qui guanyés el duel guanyaria la guerra; el poble del vençut acceptaria sotmetre’s sense vessar més sang. així narra la tradició un dels episodis més estranys de la roma dels reis.
el situa cap a mitjan segle vii a.n.e. mort el piadós numa, va pujar al tron tul·li hostili, un monarca de temperament contrari que buscava qualsevol pretext per a tornar a la guerra. el va trobar a alba longa, la vella metròpoli de la qual, segons el mite, la mateixa roma descendia. enfrontar les dues ciutats era, en certa manera, una guerra entre parents, i potser per això tots dos bàndols van cercar una sortida que evités l’aniquilació mútua.
el pacte va ser tan teatral com brutal. cada ciutat designaria tres campions, i el xoc d’aquells sis homes decidiria el destí de milers. per roma combatrien tres germans trigèmins, els horacis; per alba longa, uns altres tres trigèmins, els curiacis. el combat va començar com un desastre per a roma: dos dels horacis van caure gairebé a l’instant, i l’últim va quedar sol davant els tres albans. però, en lloc de morir lluitant, va recórrer a l’astúcia. va fingir fugir, i els tres curiacis el van perseguir a velocitats diferents segons la gravetat de les ferides, fins a separar-se; aleshores es va girar i els va abatre un a un, aïllats. roma havia guanyat la guerra sense lliurar una batalla.
a roma, la lleialtat a l’estat pesava més que la sang familiar. l’heroi del dia va acabar condemnat a mort per la seva germana morta.
l’heroi va tornar carregat amb les despulles dels enemics, però la tragèdia l’esperava a casa. la seva germana va reconèixer entre el botí el mantell d’un dels curiacis: n’era la promesa, i va trencar a plorar pel mort. l’horaci hi va veure una traïció en ple dia de victòria, va desembeinar i la va matar allà mateix. el venjador de la pàtria s’havia convertit, a l’instant, en un assassí, i per això va ser condemnat a mort.
aquí hi ha la clau històrica del relat, i convé precisar-la. la llegenda no explica l’origen del dret civil, com de vegades es diu, sinó el de la provocatio ad populum: el dret del ciutadà condemnat a una pena capital a apel·lar al conjunt del poble reunit en assemblea. és, per tant, una institució del dret penal públic, no del privat. condemnat a morir, l’horaci va apel·lar, i el poble —commogut pels seus serveis— el va absoldre. la tradició datava així, en temps dels reis, un principi que la república convertiria en una de les seves garanties més preuades: que ni tan sols l’estat no podia executar un ciutadà sense donar-li l’opció d’apel·lar.
l’episodi condensa dues lliçons que roma es contaria a si mateixa durant segles. la primera, duríssima: la lleialtat a la comunitat està per damunt de l’amor i de la família, i un ciutadà que plora un enemic de roma comet una falta. la segona, civilitzatòria: ni tan sols aquest principi no justifica una execució sense apel·lació. els historiadors moderns hi veuen un mite etiològic construït per donar antiguitat venerable a la provocatio, més que un fet real.
importa entendre per què a roma li convenia datar tan enrere aquesta garantia. la provocatio ad populum es convertiria en una de les pedres angulars de la llibertat republicana, reafirmada un cop i un altre per lleis posteriors. les valèries i, més tard, les pòrcies protegirien el ciutadà davant del poder d’assotar-lo o executar-lo sense que el poble en pogués revisar la sentència. d’aquest mateix principi naixeria, segles després, l’orgull contingut en la fórmula civis romanus sum, “soc ciutadà romà”: la idea que pertànyer a roma conferia drets que cap magistrat no podia trepitjar impunement. en situar l’origen d’aquesta protecció en l’època dels reis, la tradició no narrava un fet: proclamava que l’apel·lació era tan antiga com la mateixa roma.
fos com fos, tul·li hostili havia demostrat el que l’espasa podia conquerir. el seu successor descobriria que sostenir una ciutat demana alguna cosa més que exèrcits: demana diners, i construiria el primer gran monopoli comercial de roma.
