als idus de setembre un magistrat pujava al cim del capitoli i clavava un clau a la paret del temple de júpiter òptim màxim. l’ordre venia d’una llei que tit livi diu haver llegit escrita priscis litteris verbisque, en lletres i paraules arcaiques, i que no manava res més que això: que qui sigui praetor maximus clavi un clau als idus de setembre. ni per què, ni per a què. quan livi la va copiar, el sentit del gest feia segles que s’havia perdut.
la data no era casual: era l’aniversari de l’edifici, i convé separar dues coses que la divulgació sol servir juntes. l’any i l’escena de la dedicació —marc horaci pulvil agafat al muntant de la porta mentre li anunciaven que el seu fill acabava de morir, notícia que plutarc dóna per inventada— els explica livi al llibre ii, que situa l’episodi «el primer any» després de l’expulsió dels reis sense donar cap data de calendari. qui posa la dedicació als idus de setembre és plutarc, a la vida de publícola; livi mateix la lliga a aquesta data per una altra via, quan diu que va ser conforme a la llei del clau com horaci va dedicar el temple.
a dins no hi vivia un déu, sinó tres. dionís d’halicarnàs, que escrivia a roma en temps d’august, descriu tres santuaris paral·lels separats per parets mitgeres, sota un sol frontó i una sola teulada: júpiter al mig, juno a un costat, minerva a l’altre. i en un racó, la pedra de terme, el déu que —segons el relat que roma es contava a si mateixa— es va negar a mudar-se i al voltant del qual van haver d’aixecar l’edifici.
aquell mateix dia s’hi celebrava l’epulum iovis: la imatge de júpiter reclinada en un llit, les de juno i minerva assegudes en cadires al costat. la base d’aquesta escena és més prima del que sembla. ve d’una frase de valeri màxim, del segle i de la nostra era, i ni tan sols tracta del ritu: valeri explica com es menjava a les cases romanes —les dones assegudes, els homes reclinats— i hi afegeix que el costum va passar d’allò humà a allò diví, nam iovis epulo ipse in lectulum, iuno et minerva in sellas ad cenam invitabantur. que el senat banquetejava aquell dia al capitoli ho explica aule gel·li de passada, quan narra la reconciliació d’escipió l’africà i tiberi grac en aquella mateixa taula. i beard, north i price adverteixen que l’epulum i el lectisterni no són el mateix ritu: a l’epulum, apunten, els déus s’asseien en sellae en comptes de reclinar-se en llits, just al contrari del que valeri màxim diu de júpiter.
d’un ritu antic se’n conserva el gest. la creença que l’acompanyava no es conserva.
i ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se: el que les fonts documenten és el gest, no la creença. donar per fet que «els romans creien» una sola cosa esborra un desacord que era viu entre ells mateixos. varró repartia la teologia en tres —la dels poetes, la dels filòsofs i la de les ciutats—, i aquesta divisió només la coneixem perquè agustí d’hipona la cita quatre segles després per atacar-la. ciceró va dedicar un diàleg sencer a l’assumpte i va posar en boca de cota, que en matèria de religió diu seguir els pontífexs màxims i no zenó ni crisip, la frase que millor ho resumeix: a un filòsof cal demanar-li una raó de la religió; als avantpassats cal creure’ls encara que no en donin cap.
del clau, livi no signa l’explicació: la transmet. «es conta» —ferunt— que marcava el nombre de l’any perquè en aquell temps les lletres escassejaven; i a la mateixa frase dóna una segona raó concurrent, que la llei es consagrés al costat del santuari de minerva perquè el nombre és invenció seva. i hi afegeix una tercera dada, de l’antiquari cinci: a volsínies es clavaven claus al temple de nòrtia, la deessa etrusca, també per comptar els anys.
el mateix livi deixa clar que el costum s’havia abandonat i es va haver de recuperar: el «cada any» descriu el que la llei manava, no el que consta que es fes. quan la pesta es va allargar, el senat va manar nomenar un dictador —luci manli imperiós— amb l’únic encàrrec de clavar el clau d’aquell any; la cerimònia havia passat dels cònsols als dictadors, escriu livi, perquè el seu poder era més gran. scullard no tanca l’assumpte en cap de les dues direccions: anota que ha provocat molta discussió i ho deixa aquí.
queda una confusió per desfer: un còmput d’anys no és un calendari. la paret portava un compte; l’any es datava per altres mitjans, i el mateix livi data la dedicació «l’any després d’expulsats els reis», no per cap clau. el que sobreviu, retirat tot allò que no es pot sostenir, continua sent una imatge excel·lent: la ciutat que acabaria mesurant el món va començar mesurant el seu propi temps a cops de martell, sense estar del tot segura de per què.
