l’exèrcit romà va reutilitzar els números de les seves legions durant segles: una unitat anihilada tornava a formar-se amb la mateixa xifra. n’hi ha tres que, fins on arriben les inscripcions conservades, deixen d’aparèixer després de l’any 9 de la nostra era: la disset, la divuit i la dinou. es van perdre amb el governador publi quintili var en algun punt de la germània a l’est del rin, i convé començar per allò que les fonts no diuen: cap no dóna el dia. el 9 de setembre és una convenció moderna. suetoni explica que august va guardar cada any l’aniversari del desastre com a jornada de dol —a roma se sabia perfectament quin dia era—, però no va escriure quin.
qui les va destruir no era un enemic de fora. armini, fill de sigimer, era príncep dels querusts i alhora ciutadà romà i membre de l’orde eqüestre, l’esglaó de l’elit just per sota del senat. vel·lei patercle, que escriu cap a l’any 30 i és el testimoni més proper en el temps, l’anomena a ii, 118 adsiduus militiae nostrae prioris comes, company assidu de la nostra campanya anterior. això és tot el que diu la font: que manés tropes auxiliars o que es formés com a oficial són inferències modernes, molt repetides però inferències.
al governador li ha tocat el paper de crèdul, i aquest repartiment té autor. vel·lei escriu sota tiberi i necessita un culpable amb nom perquè el desastre no s’imputi ni al comandament ni a la política d’august: d’aquí un var lent de cos i de cap, més fet al campament que a la guerra, que va entrar pobre en una província rica i en va sortir ric d’una província pobra. convé matisar una cosa que la divulgació sol atropellar: aquest quadre és literatura de descàrrec, no un informe, i bona part de la historiografia recent treballa precisament sobre la rehabilitació de var. el mateix vel·lei, a ii, 118, 4, admet que segestes el va advertir i li va demanar que encadenés els conjurats. va tenir la informació i no la va fer servir, que és un retret diferent del de ser un ingenu.
de la derrota l’aniversari de la qual august va guardar de dol no en sabem del cert ni el dia.
la conjura tampoc no va ser una ocurrència personal d’armini. dió cassi, que escriu dos segles després, la presenta a lvi, 19 com una maniobra col·lectiva: els conjurats van provocar la revolta de pobles llunyans perquè var sortís a sufocar-la, el van acompanyar un tram i es van quedar enrere amb l’excusa de reunir aliats. el desenvolupament, en canvi, no depèn de dió. vel·lei resumeix l’anihilació en tres paraules —silvis, paludibus, insidiis, boscos, aiguamolls i emboscades— i tàcit, a annals i, 61, descriu dos campaments successius: el primer, pel seu perímetre, obra de tres legions; el segon amb el terraplè mig caigut i el fossat somer, atrinxerament del que quedava. això és una acció de diversos dies, no un xoc. l’exclusiu de dió és la pluja. var es va deixar caure sobre la seva pròpia espasa.
suetoni explica que august va passar mesos sense tallar-se els cabells ni la barba i que es picava el cap contra una porta cridant «quintili var, torna’m les meves legions». sis anys després germànic va arribar al lloc i va trobar el que tàcit va convertir en una de les seves millors pàgines: ossos blanquejats allà on els homes havien fugit o havien resistit, i caps clavats als troncs —caps, diu el llatí, no cranis—. van enterrar el que van poder. de les tres àguiles, germànic en va recuperar dues: la de la dinou entre els bructers i una altra que li va assenyalar un cap dels marsos. la tercera va trigar trenta anys més, la va recobrar publi gabini l’any 41 ja amb claudi, i dió la descriu com l’única que encara quedava en mans de l’enemic. roma va tornar a creuar el rin diverses vegades; la província que estava muntant cap a l’elba no es va reconstruir.
queden els números, i el silenci hi és més estrany del que sembla. la divuit està atestada en pedra: l’estela del centurió marc celi, a bonn, llegeix leg. XIIX i diu que va caure bello variano, a la guerra de var; no és una tomba, sinó un cenotafi, perquè el germà que la va aixecar hi va deixar escrit que encara s’hi podrien dipositar els ossos si apareixien. la dinou l’anomena tàcit. la disset no l’anomena ningú: llevat d’una inscripció molt ambigua que s’ha de llegir a l’inrevés, no apareix en cap text, i la seva existència és una hipòtesi moderna deduïda del buit que deixa en la numeració de l’exèrcit d’august. cap font antiga no registra cap decisió de retirar els tres números; el que sabem és que no tornen a aparèixer. la disset existeix, sobretot, en aquest buit.
