si mai t’has preguntat per què els estats moderns s’entesten a separar la religió del govern, una de les respostes és a roma, en un dels mecanismes de manipulació política més enginyosos i descarats de l’antiguitat. allà, la voluntat dels déus es va convertir en una arma per bloquejar la voluntat del poble.
imagina l’escena, habitual a la roma del segle v a.n.e. els líders de la plebs han reunit per fi els vots per tirar endavant una llei que els convé; el senat patrici està contra les cordes i la votació sembla imparable. i llavors, en el moment decisiu, un magistrat o un sacerdot patrici alça la vista al cel, observa el vol d’un ocell o la fogonada d’un llamp i declara que els déus no aproven l’assemblea. per llei, la votació queda anul·lada a l’acte. ni un argument, ni una espasa: ha bastat un ocell per frenar el poble.
no era simple fe cega: era obstruccionisme parlamentari camuflat de devoció.
a aquest art l’anomenaven auguri, i s’assentava sobre una creença sincera i profunda. els romans estaven convençuts que els déus comunicaven l’assentiment o el rebuig mitjançant signes en el món natural —el vol dels ocells, el llamp, la manera com menjaven els pollastres sagrats—. cap acte públic important —una elecció, una assemblea, una campanya— no s’havia d’emprendre sense abans “prendre els auspicis”. el parany no era a la fe: era en qui l’administrava. el col·legi dels àugurs, els experts oficials encarregats de llegir i interpretar aquests signes, el componien, en aquesta època i en exclusiva, aristòcrates patricis.
aquell monopoli convertia la religió en una clau de la política. qui controla la interpretació dels signes controla, a la pràctica, el calendari del poder. l’eina més eficaç era l’obnuntiatio: l’anunci formal d’un presagi advers que obligava a suspendre una assemblea ja convocada (el dispositiu es regularia formalment a la república tardana, però el principi de l’auspicium magistratual ja operava en aquest segle). era sobretot potestat dels magistrats suprems —cònsols, pretors, dictadors—. però el col·legi augural, patrici en exclusiva, fixava la doctrina sobre com es llegien els signes: l’aristocràcia controlava alhora la interpretació i, a través de magistrats afins, el seu ús polític. n’hi havia prou de declarar a temps que el cel s’hi oposava perquè la maquinària de l’estat s’aturés a l’instant. i, vet aquí, els déus semblaven oposar-s’hi just quan la plebs estava a punt de guanyar alguna cosa. la divinitat s’invocava amb una precisió política sorprenent.
la historiografia moderna hi veu, amb raó, no tant una superstició ingènua com un instrument de poder. el dret a prendre els auspicis i a vetar per motius religiosos era una de les grans reserves de l’aristocràcia per frenar les reformes populars sense oposar-s’hi de front: no deien “no volem”, deien “els déus no volen”. era l’obstruccionisme perfecte, protegit per la pietat col·lectiva i gairebé impossible de rebatre, perquè discutir el dictamen d’un àugur fregava el sacrilegi.
convé matisar la cronologia. l’exclusivitat patrícia de l’augurat va ser real durant els primers segles de la república, que és l’escenari d’aquesta entrada; però no va ser eterna. amb el temps, la pressió plebea acabaria també amb aquest reducte: una llei de finals del segle iv va obrir per fi els grans col·legis sacerdotals, el dels àugurs inclòs, als plebeus, i va desactivar en part el monopoli. la batalla pels déus va ser, així, un front més de la llarga guerra per la igualtat política.
l’auguri va deixar una empremta fonda: la idea que el poder necessita una sanció superior a la simple majoria, i el risc que aquesta sanció es manipuli, recorre la història política molt més enllà de roma. de fet, la lliçó que occident va acabar traient —separar l’altar del govern perquè ningú no pugui vetar una llei en nom dels déus— és, en negatiu, filla d’experiències com aquesta. però ni la més sofisticada burocràcia divina no podia amb tot. el dia que un exèrcit enemic va acorralar les legions romanes i la supervivència mateixa de la ciutat va quedar en joc, cap presagi no va servir de res: l’estat va haver de recórrer a la seva vàlvula de seguretat absoluta i lliurar tot el poder, durant sis mesos, a un sol home.
