hi havia un únic dia a l’any en què l’exèrcit més disciplinat de l’antiguitat es negava a entrar en combat, paralitzat pel record de la pitjor derrota de la seva història.
va passar un dia com avui, un 18 de juliol. l’any, segons la cronologia romana tradicional, era el 390 abans de la nostra era; els historiadors moderns el situen més aviat cap al 387. livi explica que el detonant va ser un pas en fals diplomàtic: uns ambaixadors romans de la família fàbia, enviats a mediar a l’etrusca clúsium, van trencar el dret de gents prenent les armes contra els gals que havien d’apaivagar. ofesos, els senons —un poble celta assentat al nord d’itàlia— van deixar clúsium en pau i van marxar directament sobre roma.
les legions van sortir a barrar-los el pas vora el riu alia, un afluent del tíber a onze milles romanes de la ciutat. al capdavant no hi anaven cònsols, sinó tribuns militars amb potestat consular. confiats per les victòries recents, no van aixecar cap campament fortificat ni van guardar reserves. els gals van carregar de front, l’ala romana es va trencar gairebé abans del xoc i el pànic va fer la resta: part de l’exèrcit va fugir cap a veïs, part es va ofegar mirant de travessar el tíber amb l’armadura posada.
no va ser una batalla: va ser una desbandada.
pocs dies després, els gals van entrar en una roma gairebé indefensa i la van saquejar. livi hi afegeix l’escena que roma contaria durant segles: els senadors més ancians, que no cabien a la ciutadella, van esperar els invasors asseguts a les seves cadires de vori, immòbils com estàtues, fins que un gal va estirar una barba per comprovar si eren vius i l’encanteri es va trencar en matança. només va resistir la ciutadella del capitoli, que la tradició diu salvada d’un assalt nocturn pels crits de les oques sagrades de juno. bona part de la ciutat va cremar i amb ella, segons aquesta mateixa tradició, gran part dels arxius. el cabdill gal, brennus, va acceptar marxar a canvi de mil lliures d’or; i quan els romans van protestar per les balances trucades, livi li fa llançar l’espasa damunt els pesos i pronunciar la frase més dura que roma escoltaria mai: «vae victis», ai dels vençuts.
el cop va ser tan profund que roma va marcar el 18 de juliol de negre. el dies alliensis va quedar com a data funesta: prohibit convocar assemblees, oficiar certs ritus, presentar batalla. segles més tard, aule gel·li encara el citava entre els dies de mal averany del calendari, quan feia generacions que ningú a roma no havia vist un senó.
el matís historiogràfic, com sempre, retalla la llegenda. la data tradicional del 390 prové de la cronologia varroniana; els sincronismes amb les fonts gregues apunten al 387. l’arqueologia, a més, no troba sota roma la capa de destrucció general que suggereix el relat: els incendis confirmats són localitzats. i bona part de la narració —el càstig diví, la redempció per camil— és reconstrucció dels analistes posteriors, que necessitaven convertir la humiliació en lliçó moral. la derrota, això sí, no la va inventar ningú.
va quedar la cicatriu, que és el que importa: un dia a l’any en què la ciutat més bel·licosa del mediterrani es negava, per pura por heretada, a tocar les armes. roma va arribar a perdonar-ho gairebé tot, menys que el calendari li recordés que una vegada va córrer.
