imagina despertar-te en plena matinada, descalç, omplir-te la boca de faves negres i escopir-les pels passadissos de casa teva a les fosques, tremolant, sense atrevir-te a mirar enrere. això és exactament el que feia el cap de família romà a la lemuria, i no era un personatge supersticiós de poble: podia ser un senador, un cònsol, un home que de dia governava províncies.
la lemuria se celebrava en tres nits alternes de maig, els dies 9, 11 i 13, i era una de les festes més ombrívoles del calendari. el seu objecte eren els lemures, els esperits inquiets dels morts: no els avantpassats venerats i benèvols, sinó els difunts sense descans, els qui havien mort malament, sense sepultura o sense descendència que els honorés, i que tornaven al maig a rondar la casa dels vius buscant alguna cosa semblant a la venjança. tot el mes quedava marcat per la seva presència: era de mal averany casar-se el maig, “mense maio malae nubunt”, deia el proverbi.
el ritual per fer-los fora el descriu ovidi pas a pas, i és d’una precisió inquietant. a mitjanit, el pater familias s’aixecava sense sandàlies, perquè anar descalç era condició del ritu. feia amb els dits un gest protector contra els esperits i s’esbandia les mans amb aigua de font. després s’omplia la boca de faves negres i començava a caminar per la casa llançant-les per damunt de l’espatlla, una a una, sense girar-se, repetint nou vegades una fórmula: “haec ego mitto; his redimo meque meosque fabis”, “aquestes llanço; amb aquestes faves em redimeixo a mi i els meus”.
pots dominar el mediterrani amb la teva enginyeria, però de nit fins als cònsols els feia por la foscor.
la fava no estava triada a l’atzar. per als romans era un llegum carregat de connotacions funeràries, vinculat al món dels morts fins al punt que el sacerdot de júpiter tenia prohibit fins i tot anomenar-la. en oferir les faves, el patriarca pagava un rescat: lliurava aliment als esperits a canvi que deixessin en pau els vius. la regla absoluta, la que ovidi subratlla com a inviolable, era no mirar enrere mentre es llançaven, igual que en el mite d’orfeu: girar-se hauria arruïnat el conjur i deixat la porta oberta al mort.
el tancament del ritu era pur estrèpit. després de llançar les faves, el cap de família s’esbandia les mans de nou amb l’aigua i picava amb estrèpit gerres o calderes de bronze, exigint als esperits que abandonessin la propietat. el soroll del metall, que apareix en tantes cultures com a repel·lent del sobrenatural, expulsava els lemures de la casa fins a l’any següent. la civilització del dret i el formigó tancava la seva jornada d’exorcisme domèstic a cop de cassola.
la historiografia moderna llegeix la lemuria com un dels ritus més arcaics de roma, un fòssil de la religió familiar anterior a la ciutat i als seus déus oficials, conservat gairebé intacte durant segles al costat de la feralia, la seva contrapartida de febrer dedicada als morts benèvols. aquí hi ha allò revelador: la mateixa cultura que escrivia tractats de jurisprudència i traçava calçades d’un extrem a l’altre d’europa creia que, tres nits de maig, els seus propis morts tornaven a casa amb males intencions, i que l’única defensa era un grapat de faves i un cassó de bronze.
