el tron de roma no sempre es va guanyar amb l’espasa. la primera dinastia de la ciutat la va fundar un foraster riquíssim, arribat sense una sola gota de sang reial, i va comprar la corona amb diners, astúcia i el primer gran discurs electoral de la història romana.
cap a finals del segle vii a.n.e., en morir anc marci, el tron havia de passar, per costum, als seus fills. però a roma s’hi havia establert anys enrere un foraster originari d’etrúria, la cultura més avançada de la itàlia d’aleshores, mestra en enginyeria, urbanisme i comerç. el nouvingut va canviar el nom pel de luci tarquini prisc i es va fixar una meta inaudita per a un estranger: regnar.
la seva estratègia va ser de manual. es va guanyar la confiança del vell rei amb generositat, hospitalitat i bon consell, fent-se imprescindible a la cort fins a acabar nomenat tutor dels seus fills. i quan anc marci va morir, va executar la jugada mestra: amb el pretext d’una cacera —relat que la tradició va conservar però que els historiadors moderns consideren literari—, va fer sortir de la ciutat els hereus legítims, va baixar al fòrum i va pronunciar davant l’assemblea un discurs amb totes les de la llei. va argumentar els seus mèrits, va exhibir riquesa i generositat, i va convèncer el poble que ell era la millor opció. va funcionar. tarquini va ser elegit cinquè rei de roma no per naixement, sinó per campanya.
va baixar al fòrum i va donar el primer gran discurs electoral de roma. no va heretar la corona: la va guanyar convencent l’assemblea.
amb els etruscs al poder, roma es va omplir de la cultura etrusca. bona part dels símbols que avui reconeixem com a romans per antonomàsia eren manlleus etruscs: la toga, derivada de la tebenna, està sòlidament documentada com a herència etrusca. d’altres, en canvi, convé matisar-los. sol dir-se que també els gladiadors van arribar d’etrúria, però l’origen és discutit: un corrent important de la recerca moderna l’atribueix més aviat a campània i al món osc, no als etruscs, de manera que l’atribució etrusca és tradició, no fet provat. el que sí que va impulsar tarquini va ser l’espectacle de masses: va traçar el circ màxim a la vall entre el palatí i l’aventí —amb les primeres graderies de fusta per a senadors i equites— i va institucionalitzar els grans jocs romans amb les seves curses de quadrigues. allà naixia, en germen, el “pa i circ” que definiria la relació de roma amb els seus governants.
però el llegat més gran era sota terra. la vall central de la futura ciutat era un pantà insalubre, inundat i inhabitable. aplicant l’enginyeria hidràulica etrusca, tarquini prisc va emprendre el drenatge de la vall mitjançant un sistema de canals oberts —l’obra que la tradició acabaria anomenant cloaca maxima, en origen una canalització oberta, encarrilada en pedra en època règia i només voltada i coberta en la seva forma monumental segles després—. en eixugar el terreny no només va sanejar la ciutat, sinó que va crear l’espai físic que esdevindria el fòrum romà, el cor cívic, polític i comercial de roma durant el següent mil·lenni.
tarquini prisc inaugura, a més, el que la tradició presenta com una dinastia etrusca: amb ell i amb els seus successors, els dos darrers reis de roma, la ciutat queda plenament integrada en aquella òrbita. la història moderna llegeix aquest període amb sobrietat —descreu dels relats novel·lescos sobre l’arribada del personatge—, però coincideix en l’essencial: durant els segles sisè i cinquè a.n.e. roma va estar profundament etruscanitzada, integrada en una xarxa de ciutats que compartien alfabet, religió, tècnica constructiva i insígnies de poder. molt d’allò que més tard es viuria com a genuïnament romà —els símbols de la magistratura, el ritu, l’enginyeria urbana— es va forjar en aquell gresol etrusc.
el regnat de tarquini marca, en suma, el moment en què roma esdevé, materialment, una ciutat: amb monuments, amb cloaques, amb un centre urbà definit. la seva figura encarna a més una idea profundament romana: que l’origen estranger no era un obstacle insalvable per al poder, sempre que vingués acompanyat de talent i de fortuna. va governar durant dècades, però la sang que havia desplaçat no va oblidar. els fills del rei anterior, desposseïts de l’herència, van subornar dos pastors per venjar-se: tarquini va caure assassinat a cops de destral després d’una baralla fingida al palau. la seva mort, però, no va tornar el tron als rivals: la seva astuta esposa el va retenir a la família mitjançant la successió més insòlita de tota la monarquia romana, la de l’home que va arribar al tron des de l’origen més baix possible.
