esborra la imatge que tens del final de juli cèsar. res d’un acte elegant i solemne al gran senat, amb togues impecables i dignitat clàssica. va ser una escaramussa caòtica, bruta i descontrolada. i en conservem alguna cosa semblant a la primera escena del crim documentada de la història: els idus de març de l’any 44 a.n.e. van ser, sobretot, un desastre logístic.
el primer matís és el lloc. el senat no es reunia aquell dia a la cúria habitual: l’antiga cúria hostília havia cremat el 52 a.n.e. i la nova cúria júlia, encarregada pel mateix cèsar, tot just s’aixecava. la sessió es va celebrar a la curia pompei, una sala annexa al pòrtic que tancava el conjunt monumental del teatre de pompeu, a l’extrem oposat a l’escenari. allà un grup de conjurats el va acorralar —les fonts antigues xifren la conspiració en més de seixanta noms, vuitanta segons nicolau de damasc, tot i que només coneixem la identitat d’una vintena—. i l’assalt va ser un caos: els senadors es van abalançar amb tant pànic i tanta matusseria que es van ferir l’un a l’altre mentre intentaven assolir-lo. segons nicolau de damasc —única font del detall, que ni suetoni ni apià no recullen—, cassi va arribar a ferir brut a la mà, i un altre dels conjurats va acabar amb un tall a la cuixa. matar un home envoltat de còmplices nerviosos va resultar molt menys quirúrgic del que en diu la llegenda.
cèsar va resistir al principi —va agafar el braç de casca, el primer agressor, i li’l va travessar amb el seu graphium, el punxó d’escriure—, però en veure’s perdut va fer el darrer gest que la tradició li atribueix: es va cobrir el cap amb la toga i en va abaixar els plecs per caure amb decòrum. el cos de l’home més poderós del planeta va quedar estès al peu de l’estàtua de pompeu, el seu antic rival, fins que tres esclaus el van recollir i se’l van endur a casa en una llitera.
l’home més poderós del món va acabar carregat per tres esclaus en una llitera, amb un braç penjant fora.
i aquí entra la dada que dona títol a tot això. a casa, un metge anomenat antisti va examinar el cadàver i va comptar les ferides: vint-i-tres punyalades. però el seu informe afegia un detall fascinant: de totes elles, només una hauria estat mortal: la que va rebre en segon lloc, al pit. la resta eren superficials o secundàries. aquell examen se sol presentar en divulgació com la primera autòpsia documentada de la història. l’etiqueta és discutible —a alexandria, heròfil i erasístrat ja havien practicat disseccions humanes al segle iii a.n.e.—, però sí que es pot defensar com el primer dictamen mèdico-legal del qual tenim notícia. i de passada, un mite que convé desmuntar: no, la paraula “forense” no va néixer aquí. es repeteix que ve de quan antisti va llegir el seu informe “al fòrum” (forum), però forensis —“del fòrum, d’allò públic i dels tribunals”— ja existia molt abans i no va sorgir d’aquest cas. és etimologia de llegenda.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. el detall de la “única ferida mortal” procedeix d’una sola font, suetoni, que va escriure segle i mig després i tenia fama de col·leccionar tafaneries sucoses. cap altre autor antic no ho confirma, i els historiadors moderns ho tracten amb pinces: pot haver estat una dada real heretada d’algun registre, o pot haver estat una d’aquelles anècdotes rodones que suetoni repetia sense contrastar. el que és segur són les vint-i-tres ferides i el caos; el de la punyalada única és plausible, però no provat.
el tancament té la ironia amarga de costum. els conjurats s’anomenaven a si mateixos “alliberadors” i creien que matant cèsar salvaven la república de la tirania. el resultat va ser exactament l’oposat. la brutalitat de l’acte, lluny de restaurar la llibertat, va desfermar una nova ronda de guerres civils que va acabar parint august i enterrant per sempre el règim que pretenien rescatar. van voler salvar la república amb vint-i-tres punyalades, i l’única cosa que van apunyalar de mort va ser la mateixa república.
