si t’amagues aterrit darrere d’una cortina enmig d’un cop d’estat sagnant, el lògic és que no sobrevisquis. l’absurd és que en surtis convertit en amo del món. això li va passar a claudi el 24 de gener del 41 n.e., i és probablement l’ascens al poder més ridícul de tota la història de roma.
aquell matí, l’emperador calígula acabava de ser assassinat en un passadís del palau imperial. després de quatre anys d’un regnat cada vegada més erràtic i cruel, una conjura d’oficials de la guàrdia pretoriana —encapçalada per cassi querea, un tribú a qui calígula humiliava constantment— l’havia acorralat i apunyalat en sortir d’uns jocs. les fonts parlen d’unes trenta ferides. després, els conjurats es van llançar a purgar-ne la família perquè no quedés ningú que vengés el mort o reclamés el tron.
claudi era l’oncle de l’emperador assassinat. coix, tartamut, amb tics i problemes de salut, havia estat tractat tota la seva vida com el babau de la família imperial: l’apartaven dels càrrecs, se’n reien als banquets, el consideraven incapaç. aquella fama d’inútil, paradoxalment, li havia salvat la vida fins llavors, perquè ningú no el veia com una amenaça. però aquell dia, amb els pretorians saquejant el palau i matant a sang freda, claudi estava segur de ser el següent de la llista. presa del pànic, es va amagar darrere d’una cortina en una terrassa. amb tot, la historiografia moderna sospita que aquesta imatge del claudi aterrit i trobat per casualitat és en part autopropaganda —la pose del governant reticent— i que el seu paper en el cop pogué ser més actiu del que suggereix l’anècdota.
el soldat va apartar la tela esperant un supervivent del règim caigut. va trobar, sense saber-ho, el pròxim amo de roma.
un soldat ras va veure uns peus sortint per sota la cortina. va apartar la tela, va reconèixer claudi tremolant, i llavors va passar el que ningú no esperava: en comptes de matar-lo, es va agenollar i el va saludar com a imperator. el càlcul de la guàrdia va ser purament interessat. els pretorians eren una tropa d’elit i els sous, els privilegis i la raó d’existir depenien que hi hagués un emperador a qui protegir. sense emperador, sobraven. necessitaven amb urgència un membre viu de la família imperial per legitimar la seva posició, i claudi era l’últim baró adult que quedava.
se’l van endur al campament pretorià i el van proclamar emperador aquella mateixa jornada. el detall decisiu, i el que la llegenda sol passar per alt, és que claudi va segellar el pacte amb diners: va prometre a cada soldat un donativum, una paga extraordinària de quinze mil sestercis. va ser, que se sàpiga, la primera vegada que un emperador romà va comprar obertament el seu tron a les tropes, i va sentar un precedent verinós per als segles següents. el senat, que havia arribat a fantasiar a restaurar la república aprofitant el caos, no tenia legions per oposar-s’hi i va acabar cedint.
la resta va desmentir la fama d’inútil. claudi va governar tretze anys, va reformar l’administració, va ampliar la ciutadania, va aixecar aqüeductes i ports, i va conquerir britànnia, una cosa que ni cèsar no havia aconseguit consolidar. va resultar que el suposat ximple era l’únic de la seva família amb veritable talent per sobreviure i per governar. és clar que la sort té el seu preu: va acabar, segons la tradició, enverinat per la seva esposa per obrir el tron al seu fillastre. es deia neró.
