per donar per acabada una guerra de vint-i-quatre anys, roma va imposar a cartago una pau tan asfixiant que l’única cosa que va garantir va ser la següent. la frase funciona i és gairebé certa. el que sol perdre’s és que el tractat que roma va imposar no va ser el que havia negociat el seu propi general.
any 241 abans de la nostra era. la guerra es va decidir al mar, davant de les illes egades, i no a la muntanya: amílcar barca feia anys que sostenia una guerra de desgast des de la muntanya d’èrix sense que els romans el desallotgessin. i la iniciativa, en polibi, no ve de cartago: girada la sort i sense manera raonable de salvar les seves tropes, és amílcar qui envia ell mateix una ambaixada a tractar la pau. el cònsol gai lutaci càtul va acceptar negociar immediatament.
les condicions que transmet polibi són demolidores. cartago evacuaria tota sicília; no faria la guerra a hieró ni als siracusans i els seus aliats; tornaria sense rescat tots els presoners; i pagaria dos mil dos-cents talents eubeics en vint anys. aquell text no va arribar a ser el tractat. el poble romà s’hi va negar i va enviar deu comissionats a examinar-lo; no en van tocar el fons: van reduir el termini a la meitat, van afegir mil talents a la indemnització i van exigir que cartago evacués totes les illes situades entre sicília i itàlia. quan polibi enumera de nou les clàusules al llibre tercer apareix el detall que explica l’ofec: dos mil dos-cents talents en deu anys i mil talents de cop.
el tractat que va negociar el general no va ser el que roma va imposar: el poble l’hi va tornar mil talents més car i amb la meitat de termini.
i amb sicília roma va travessar una frontera de la qual ja no tornaria: l’illa no va entrar a la confederació itàlica com un aliat més, sinó com a territori del qual es cobra. ciceró ho va enunciar dos segles després: sicília va ser prima omnium… provincia est appellata, la primera de totes a rebre el nom de província. convé matisar una cosa que la divulgació sol atropellar: el 241 no hi havia governador, capital ni cadastre. provincia designava encara l’àmbit de comandament d’un magistrat, no un mapa; els dos pretors nous —un per a sicília, l’altre per a sardenya i còrsega— no es creen fins al 227, i encara aquesta data es discuteix; i la siracusa d’hieró va seguir sent un regne aliat, protegit pel tractat mateix. el que neix el 241 no és una administració: és el costum de tractar el que s’ha conquerit com una font d’ingressos.
l’altre fil d’aquesta data és el més famós i el més fràgil. cap al 237, quatre anys i una guerra civil després, quan amílcar havia de partir amb el seu exèrcit cap a hispània, sacrificava —escriu polibi— a zeus, i va cridar el seu fill, de nou anys, per preguntar-li si volia acompanyar-lo. el nen va dir que sí. amílcar el va portar a l’altar, li va fer posar la mà sobre la víctima i jurar que no seria mai amic dels romans. convé saber sobre què se sosté l’escena. polibi no la va sentir d’aníbal, com de vegades es repeteix: escriu que va ser aníbal qui la va explicar a antíoc iii, dècades més tard i ja exiliat, i per aquesta via arriba a les històries. tampoc no és l’única versió: livi l’explica amb un jurament diferent —ser enemic del poble romà tan bon punt pogués, no simplement no ser-ne mai amic—. el déu tampoc no es diu baal al text: polibi escriu zeus, i la identificació amb melqart o baal hammon és reconstrucció nostra, raonable però nostra.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. gairebé tot el que sabem d’aquests anys ve de polibi, que escriu un segle després amb material bàrcida d’una tradició pròxima a la família. el que avui es discuteix no és l’escena de l’altar, sinó el que se’n fa derivar: convertir el jurament d’un nen en el programa polític d’una dinastia és una lectura construïda cap enrere, des d’una guerra que encara no havia passat. el que és verificable és més prosaic. mil talents pagadors de cop van deixar cartago sense caixa just quan tornaven a àfrica, el 241, els milers de mercenaris que hi havien combatut a sicília, amb anys de soldada endarrerida. i el greuge bàrcida hi sumaria aviat sardenya, arrencada el 238. sicília, mentrestant, començava la seva altra vida: la que cató resumiria anomenant-la cella penaria rei publicae nostrae, el rebost de roma.
