quan cartago es va negar a pagar el que havia promès, més de vint mil soldats estrangers van marxar sobre la ciutat i van acampar a tunis, a poc més de vint quilòmetres de les seves muralles. la xifra és de polibi, i gairebé tota la resta també: per a aquesta guerra és pràcticament la nostra única font. any 241 abans de la nostra era, la primera guerra púnica tot just s’ha acabat, i el poble romà, en ratificar-lo, ha endurit el tractat de dos mil dos-cents talents en vint anys a tres mil dos-cents en deu.
la versió curta: cartago va enganyar la seva tropa. polibi explica una cosa més matussera que malvada: gescó els va embarcar des de lilibeu per tandes, per pagar i acomiadar cada grup abans que arribés el següent; el govern, curt de diners i convençut que amb tots reunits aconseguiria un descompte, els va retenir i els va enviar a sica. allà, ociosos, van refer els comptes al seu favor; quan hannó els va demanar que renunciessin a una part, el campament va esclatar. polibi no parla d’engany, sinó de dos errors —concentrar els mercenaris i tornar-los les famílies, que haurien servit d’ostatges— i d’un senat que va acabar concedint-ho tot. diodor, un segle més tard, sí que diu que cartago els va estafar.
el que va convertir el motí en guerra van ser dos homes i una província. espendi, un esclau campani fugit d’un amo romà, sabia què l’esperava si el retornaven; mató, un libi lliure, temia pagar per tothom. entre tots dos es van apoderar de les assemblees —qui discrepava era lapidat— i van apresar gescó. mató va cridar llavors les ciutats líbies, i polibi explica per què van respondre: durant la guerra cartago havia exigit als pagesos la meitat de les collites i havia doblat els impostos. uns setanta mil libis s’hi van sumar. no va ser només un motí de mercenaris: va ser la sublevació dels súbdits de cartago, amb la guarnició de sardenya amotinada alhora.
vint-i-quatre anys de guerra contra roma no van amenaçar el sòl de cartago. la factura d’aquella guerra, sí.
polibi l’anomena la guerra líbica i no troba millor il·lustració del que «la majoria anomena una guerra áspondos»: sense libacions, sense la cerimònia que segellava una treva. «inexpiable» és l’etiqueta llatina dels moderns, i arrossega un matís de culpa religiosa que el grec no té; dexter hoyos titula la seva monografia, senzillament, truceless war. amílcar barca, nomenat al comandament quan hannó va malbaratar els seus avantatges, va començar deixant marxar els presoners que no volguessin allistar-se. espendi, mató i el gal autarit van témer que aquella clemència els buidés l’exèrcit: a gescó i a uns set-cents cartaginesos els van tallar les mans, els van trencar les cames i els van llançar vius a una rasa. amílcar va llançar des de llavors els seus presoners als elefants.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. polibi escriu un segle després, moralitza a pler i declara per a què explica aquesta guerra: com a lliçó sobre el perill de contractar mercenaris i sobre la diferència entre «una turba confusa de bàrbars» i homes criats en la llei. que superés en crueltat totes les que coneixia és el seu judici, no una dada. i el seu amílcar, a qui ja ha donat «la palma» entre els generals de la guerra anterior, no va salvar cartago sol: va compartir el comandament amb hannó, s’hi va barallar fins que el govern va fer triar la tropa, i la guerra només es va tancar quan trenta senadors els van obligar a reconciliar-se. hieró va enviar subministraments; roma va tornar presoners, va deixar proveir cartago i va rebutjar sardenya quan els amotinats la hi van oferir.
el final tampoc no va ser el del congost. amílcar, «com un bon jugador de dames», els va anar encerclant fins a tancar-ne uns cinquanta mil amb fossat i palissada en un paratge anomenat la serra; sense socors de tunis, es van menjar els seus presoners i després els seus esclaus. els seus caps van baixar a negociar i amílcar va acceptar que cartago n’escollís deu: va escollir els deu ambaixadors. els libis, que no coneixien el pacte, es van creure traïts i van córrer a les armes: van ser aniquilats, més de quaranta mil, entre els elefants i la resta de l’exèrcit. mató no és un lloc: és el cap libi que encara resistia a tunis, on va capturar el general anníbal i el va crucificar a la creu d’espendi. va caure després dels últims combats a l’entorn de leptis, tres anys i quatre mesos després del motí —quatre i quatre, segons diodor—, i va ser passejat i torturat per cartago.
i mentre cartago comptava els seus morts, roma, que havia complert el tractat durant tota la guerra, va ocupar sardenya i va exigir mil dos-cents talents més. polibi, que admira roma, escriu que no hi va haver cap pretext raonable i que es va fer contra tota justícia; entre les causes de la guerra d’anníbal la compta com la segona i principal. el capítol següent és aquest.
