la tresoreria de roma era buida i, tot i així, la flota que va tancar vint-i-quatre anys de guerra no la va pagar l’estat: l’hi van avançar de la seva butxaca els seus ciutadans més rics, un vaixell cadascun.
l’emprèstit s’organitza cap al 243-242 abans de la nostra era. roma feia cinc anys que no trepitjava el mar —les tempestes i drèpanum li havien costat flotes senceres— i per terra amílcar barca era invencible. segons polibi no hi havia fons a l’erari, i van ser «els ciutadans principals» els qui, sols o en grups de dos o tres, es van comprometre a costejar un quinquerrem equipat cadascun, «amb la condició que se’ls tornaria si tot anava bé». així se’n van armar dos-cents, copiats de la nau del corredor de bloqueigs rodi capturat a lilibeu.
convé matisar una cosa que la divulgació sol atropellar. polibi no esmenta el senat, ni diu que la devolució sortís de la indemnització cartaginesa: això és inferència moderna, no text. «el poble» del títol són, en rigor, els qui s’ho podien permetre, i allò que polibi —gairebé la nostra única font, i un segle posterior— celebra com a generositat de l’elit el seu text deixa veure com una inversió que només es cobrava guanyant.
el cònsol gai lutaci càtul va salpar a començaments de l’estiu del 242, va prendre el port de drèpanum i els fondejadors de lilibeu i va passar mesos entrenant remers. cartago va carregar de gra els seus vaixells i els va enviar amb hannó a l’illa sagrada —marettimo— rumb a èrix, a embarcar-hi els millors mercenaris d’amílcar. lutaci no li’n va donar temps: el 10 de març del 241 —la data la dóna eutropi— va clarejar amb vent contrari i mar grossa, i va atacar igualment: preferia un comboi carregat i sense veterans a bord. va ser drèpanum a l’inrevés: els romans havien deixat a terra tot allò que no servia per combatre; els cartaginesos, segurs que roma no tornaria al mar, havien descurat la seva marina. cinquanta naus púniques enfonsades, setanta capturades amb les seves dotacions i prop de deu mil presoners, segons polibi.
cartago va perdre la guerra el dia que va deixar de creure que roma tornaria al mar.
ara el matís historiogràfic, que aquí és doble. el primer és de comandament: el vídeo explica que el cònsol, ferit, va delegar el combat en el pretor quint valeri faltó; polibi no esmenta ni la ferida ni faltó. és eutropi qui diu que càtul «va pujar a la nau malalt, ferit en el combat anterior», i valeri màxim el plet posterior: faltó va reclamar el triomf al·legant que el cònsol havia passat la batalla estirat i coix en una llitera, i l’àrbitre va fallar per la superioritat del comandament consular, no pels mèrits. els fasti triumphales registren, tot i així, dos triomfs navals: càtul el 4 d’octubre, faltó el 6. el segon és de xifres: diodor, que segueix el procartaginès filí, dóna cent disset naus púniques perdudes i hi afegeix allò que polibi calla, vuitanta romanes fora de combat i trenta de destruïdes; eutropi infla els presoners fins a trenta-dos mil.
allò que no és als textos és al fons del mar. des del 2005, la soprintendenza del mare i la rpm nautical foundation rastregen el llit de les egades: vint-i-set esperons de bronze, quan abans només n’hi havia tres de conegudes al món. vuit porten inscripció llegible: set de llatines —amb els qüestors que van aprovar la peça— i una de púnica. els qui els han mesurat els atribueixen a naus no més grans que un trirrem, no als quinquerrems del relat. proven on i amb què es va combatre; quants vaixells es van enfonsar continua sent cosa dels textos.
cartago, sense flota ni manera d’abastir sicília, va donar plens poders a amílcar, que va demanar la pau. allò que lutaci va signar era moderat: evacuar sicília, tornar els presoners sense rescat i pagar dos mil dos-cents talents en vint anys. va ser el poble romà qui ho va rebutjar, i la seva comissió de deu va reduir el termini a la meitat, hi va sumar mil talents i va exigir les illes entre sicília i itàlia. venjança pura, diu el vídeo; polibi en parla com de «lleugeres modificacions», tot i que precisa que anaven totes cap a una duresa més gran amb cartago. què va sembrar aquella pau a la casa d’amílcar és la història de demà.
