una de les guerres més llargues del món antic no va començar per un xoc de civilitzacions ni per un ideal, sinó pel xantatge d’un grapat de mercenaris a l’atur. el 264 a.n.e., amb la península itàlica per fi sota el seu control, la frontera de roma tocava el mar just davant de sicília. i a l’altra banda de l’estret, atrinxerada en una ciutat robada, una banda d’antics soldats de fortuna estava a punt d’encendre una metxa que cremaria durant vint-i-tres anys.
aquells mercenaris s’anomenaven a si mateixos mamertini, «fills de mamers» —el nom osc del déu de la guerra, el mart itàlic—. eren campans que havien servit agàtocles, el tirà de siracusa, i que, en morir aquest cap al 289 a.n.e., es van quedar sense paga i sense destí. en lloc de tornar a casa, cap al 288 a.n.e. es van fer acollir com a hostes a messina, la pròspera ciutat grega que vigila l’estret. els van obrir les portes; ells van respondre assassinant els homes, repartint-se les dones i els béns i quedant-se amb la ciutat. durant més de dues dècades van convertir aquell port comercial en una base de pillatge des de la qual extorsionaven el nord-est de l’illa.
el cobrament va arribar tard, però va arribar. hieró ii, el nou i enèrgic rei de siracusa, els va derrotar a camp obert a les vores del longà i cap al 265 a.n.e. va posar setge a messina, disposat a esborrar d’una vegada aquell niu de pirates. acorralats, els mamertins van fer el que fa tot extorsionador quan el setge es tanca: van buscar un padrí més gran. una facció va lliurar la ciutadella a cartago, que va ficar una guarnició al port sota el comandament d’un tal hannó i va obligar hieró a retirar-se. però la salvació aviat els va saber a nova presó: tement quedar engolits pels africans, una altra facció va enviar ambaixadors a roma suplicant ajuda «com a poble emparentat». havien demanat auxili a les dues majors potències de la mediterrània occidental alhora.
el senat va veure clar que la causa era indefensable; el poble, en canvi, va veure sicília sencera per saquejar.
aquí roma es va enfrontar a la seva pròpia consciència, i la font que millor ho explica és polibi, que obre la seva gran història precisament amb aquest episodi. socórrer uns usurpadors que havien pres una ciutat per la força era, escriu, una causa manifestament injusta; i fer-ho significava a més un xoc gairebé segur amb cartago. el senat va quedar dividit i no va ser capaç de decidir: el recel moral pesava tant com l’avantatge estratègic. llavors l’assumpte va passar a l’assemblea del poble. segons polibi, els magistrats van pintar davant la plebs el botí evident que en trauria cadascú, i la votació va sortir a favor de la intervenció. es va confiar el comandament al cònsol d’aquell any, api claudi caudex —el col·lega del qual era marc fulvi flac—, amb l’ordre de travessar cap a messina.
la divulgació sol rematar l’escena amb roma reunint de cop una gran flota requisada als seus aliats itàlics. convé matisar: el 264 a.n.e. roma encara no era una potència naval, i la travessia de l’estret es va fer amb vaixells de transport aliens i embarcacions prestades, no pas amb una armada pròpia —que hauria d’improvisar després, en plena guerra i a costa de naufragis—. el que sí que està fora de dubte és el resultat: caudex va ocupar règion, a la riba calabresa, i de nit un tribú militar va passar a messina; amb això roma va posar un peu a sicília i va desencadenar la primera guerra púnica.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. el nostre relat depèn gairebé per complet de polibi, que va escriure generacions després i amb marcada simpatia cap a roma; tot i així, va ser prou honest per confessar que la causa romana li semblava indefensable. l’historiador sicilià filí d’acragant, en canvi, sostenia que existia un tractat que prohibia a roma trepitjar sicília, de manera que la intervenció hauria estat una violació flagrant; polibi negava que aquell pacte existís, i els moderns continuen discutint-ho sense acord. tampoc no cal imaginar un senat maquiavèlic executant un pla de conquesta: com subratlla la lectura de dexter hoyos, aquesta va ser en bona mesura una guerra «no planificada», un encadenament de decisions locals i oportunismes que se li va escapar de les mans a tothom. el que la propaganda posterior va vestir de fides —la lleialtat romana a un poble amic— va ser, en el seu origen, una aposta arriscada pel saqueig d’una illa rica.
d’aquella decisió va néixer un conflicte que duraria fins al 241 a.n.e.: vint-i-tres anys, la guerra contínua més llarga i la més gran guerra naval de l’antiguitat. per vèncer cartago, una potència que no coneixia la derrota al mar, les legions de terra haurien d’aprendre des de zero a navegar i a combatre sobre les ones, o morir ofegades en l’intent. és la gran ironia de l’episodi: roma, que va travessar l’estret per rescatar uns pirates, va sortir de la guerra convertida en senyora de sicília i, sobretot, en una potència marítima. el xantatge d’un grup de mercenaris sense paga va acabar dibuixant el mapa de la mediterrània per als segles següents.
