la ciutat que un dia esdevindria capital de l’imperi no es va fundar aixecant cap palau monumental, sinó obrint un simple solc amb una arada, i matant a sang freda qui va gosar travessar-lo. el 21 d’abril del 753 a.n.e. és la data que roma es va assignar a si mateixa com a aniversari, i la història que va triar per contar-se no és de glòria arquitectònica, sinó de fratricidi.
convé marcar d’antuvi què és aquesta data i què no és. el 753 a.n.e. és la datació tradicional, fixada al segle i a.n.e. per l’erudit marc terenci varró, que va combinar càlculs genealògics sobre les llistes de reis amb els horòscops retrospectius de l’astròleg taruti de firmum. no és una dada arqueològica: les excavacions del palatí mostren ocupació molt més antiga i un creixement gradual de llogarets, no un acte únic de fundació. roma es va inventar una data de naixement exacta de la mateixa manera que es va inventar un fundador amb nom i biografia. és memòria mítica, no partida de naixement.
la narrativa del solc la recull sobretot ovidi (fasti 4.807-856), encara que en la seva versió és cèler, no ròmul, qui assesta el cop; segons el relat, es va traçar amb una arada una rasa circular al voltant del puig palatí. aquell solc no era cap defensa militar: era el pomerium, la frontera sagrada i jurídica que separava l’espai civil de la ciutat del territori exterior. dins regien les lleis i els auspicis de roma; fora començava tota la resta. la línia no era de terra, era de dret.
la tradició posterior va llegir aquell fratricidi com l’afirmació que el domini de roma no descansava en el debat diplomàtic, sinó en la força letal aplicada contra qui travessés els seus límits.
rem, en senyal de menyspreu per la feina del seu germà, va saltar per damunt del solc tot just obert. i ròmul el va matar. la tradició insisteix que no va ser un rampell d’ira familiar, sinó una execució: profanar el límit sagrat el mateix dia de la seva consagració era un desafiament directe a la viabilitat de l’estat naixent. la frase que tit livi posa a la boca del fundador és una sentència fundacional: “així mori qui salti les meves muralles” (sic deinde, quicumque alius transiliet moenia mea). roma naixia declarant que les seves fronteres es defensarien amb la mort.
ara bé, ni els mateixos romans no es posaven d’acord sobre l’episodi. en algunes versions no és ròmul qui assesta el cop, sinó un dels seus homes, cèler; en d’altres la disputa neix d’un desacord previ sobre els auguris i sobre qui havia de donar nom a la ciutat. la historiografia moderna veu en el mite de rem una ferida que roma es contava a si mateixa: un relat sobre la guerra civil i el preu de sang de tota fundació, reescrit un cop i un altre segons el clima polític de cada època. el fratricidi no és una dada: és la metàfora amb què roma explicava la seva pròpia violència.
el 21 d’abril, a més, no era una data buida a la qual es va enganxar el mite: coincidia amb les parilia, una vella festa pastoral en honor de pales, la divinitat dels ramats, en què es purificaven els corrals i els pastors saltaven damunt fogueres enceses. roma va fusionar aquell ritu camperol amb l’aniversari de la ciutat, de manera que durant segles va celebrar el seu naixement saltant sobre el foc. la civilització que conqueriria el món va triar recordar-se no per un temple ni per una victòria, sinó per un solc a la terra i un germà mort per travessar-lo.
