no hi va haver batalla. hi va haver una ambaixada, una amenaça i una factura. l’any 238 a.n.e. —o ja el 237: la cronologia d’aquells mesos no està tancada— roma va exigir a una cartago tot just sortida de la guerra contra els seus propis mercenaris que li lliurés sardenya i mil dos-cents talents més, o hi hauria guerra. cartago va pagar. allò de «el moment més deshonrós de la república» és un superlatiu de titular: polibi, que és qui condemna l’episodi, escriu una cosa més estreta i més dura.
el context és la guerra dels mercenaris —la inexpiable, que polibi ofereix com el millor exemple possible d’una guerra sense treva—: els soldats impagats que es van girar contra cartago en acabar la primera guerra púnica, i que segons el seu còmput va durar tres anys i quatre mesos. sardenya en va ser un dels fronts: la guarnició mercenària, imitant mató i espendi, va matar el seu comandant bòstar, va crucificar hannó, el general enviat a reduir-la, i va assassinar tots els cartaginesos que va trobar. després es van barallar amb els sards mateixos, que els van fer fora de l’illa cap a itàlia. cartago va perdre així, anota polibi, una illa «extensa, molt poblada i molt fèrtil».
roma, al principi, es va portar bé: quan aquells mercenaris, encara en armes a l’illa, li van oferir sardenya, va refusar; quan útica se li va voler lliurar, tampoc no ho va acceptar; va tornar sense rescat els presoners de sicília i va deixar que els seus comerciants proveïssin cartago, no els rebels. polibi ho resumeix així: es van atenir al tractat.
el gir va arribar quan cartago ja havia guanyat la seva guerra. els mercenaris expulsats, ara a itàlia, van tornar a convidar roma, i aquesta vegada roma va preparar una expedició. cartago va protestar —l’illa era seva— i va començar a armar una força per castigar els amotinats. aquell armament va ser el pretext: els romans van declarar que els preparatius no anaven contra sardenya, sinó contra ells, i van votar la guerra. cartago va voler negociar, convençuda de tenir la raó de la seva part; roma s’hi va negar. sense forces per a una altra guerra, cartago va cedir l’illa i es va comprometre a pagar mil dos-cents talents més, sumats als tres mil dos-cents del tractat de lutaci. ni una gota de sang romana.
sardenya no es va conquerir: es va cobrar.
polibi, un grec que escriu gairebé un segle després i admirava roma sense dissimular-ho, no troba manera de defensar-la: «és impossible descobrir cap pretext ni causa raonable», i ningú no discutiria, diu, que els cartaginesos van evacuar sardenya «contra tota justícia, i només perquè l’ocasió ho permetia». fins i tot desmunta l’excusa oficial —que cartago havia maltractat tripulacions romanes durant la guerra de líbia— recordant que roma va donar l’afer per tancat en recuperar els seus mariners. aquesta excusa la conserva la tradició romana que resumeix zonaràs: roma «va aconseguir sardenya sense batalla, i diners nous, acusant els cartaginesos de danyar la navegació romana». livi no dicta sentència: hereta el greuge. el que rosegava amílcar, escriu, era que sardenya li hagués estat arrabassada fraude romanorum, amb un tribut imposat al damunt. polibi és la font més detallada, però no l’única.
ara el matís historiogràfic, que convé no saltar-se. polibi no parla d’una causa de la segona guerra púnica, sinó de tres. la primera, la indignació d’amílcar barca per la guerra de sicília; la segona «i principal», l’espoli de sardenya amb el seu tribut afegit; la tercera, l’èxit cartaginès a hispània. i quan parla de rancor no el posa en un sol home, sinó en amílcar i en «tots els seus compatriotes». la historiografia actual va més lluny: hans beck, al companion editat per dexter hoyos, descarta la «còlera dels bàrcides» com a motor de la guerra —la llegeix com una manera romana de carregar la culpa sobre cartago— sense negar que els cartaginesos, i els bàrcides en particular, guardessin un greuge permanent. la seva lectura és menys moral i més geogràfica: sicília, lípari, sardenya i la costa de ligúria es van anar tancant una rere l’altra, i a cartago només li va quedar hispània.
polibi només parla de sardenya; còrsega, que la divulgació sol posar al mateix lot, no apareix en el seu relat de l’ultimàtum, i sotmetre les dues illes va costar a roma campanyes pròpies els anys següents, com recorda zonaràs. el que sí que va sortir d’aquell any va ser un home embarcant cap a hispània: amílcar, diu polibi, es va llançar a conquerir-la per tenir amb què fer la guerra a roma. d’aquell imperi de plata en sortiria anníbal. però abans la mateixa roma s’havia de sacsejar per dins, a les assemblees del seu poble.
