un exèrcit consular romà va quedar destruït en un sol matí, a la vora del llac trasimè, sense arribar a formar una línia de batalla. va ser el 217 abans de la nostra era, i és una de les emboscades més grans que registra la història militar antiga. l’expliquen polibi i livi, que declara haver seguit fabi pictor, contemporani d’aquella guerra; en l’essencial coincideixen, i on no, convé dir-ho.
passat l’hivern a la gàl·lia cisalpina, anníbal va buscar la manera d’entrar a etrúria abans que roma l’esperés. els camins llargs eren també els més vigilats, així que va triar el més curt: els aiguamolls que l’arno havia desbordat. polibi explica tres dies i tres nits caminant per l’aigua, sense poder dormir, amb les bèsties de càrrega morint-se al fang; livi diu quatre dies i tres nits. anníbal el va travessar a llom de l’únic elefant que li quedava i, segons livi, entre la humitat, les nits sense dormir i la falta de lloc i de temps per curar-se, hi va perdre la vista d’un ull.
a l’altra banda l’esperava gai flamini, acabat d’estrenar en el seu segon consolat i acampat davant d’arretium. és el mateix que el 232 havia impulsat el repartiment de la terra arrabassada als gals sènons, i polibi no l’hi va perdonar: el va culpar de corrompre el poble i de provocar la guerra gal·la. el seu retrat del cònsol és el d’un demagog sense talent militar i molt segur de si mateix, delerós de guanyar la victòria tot sol abans que arribés el seu col·lega. livi el pinta amb els mateixos colors i hi afegeix la religió: els seus adversaris li retreien haver entrat en el càrrec fora de roma, sense els ritus del capitoli, i en partir cap al trasimè el seu cavall el va fer caure i un estendard es va negar a sortir de terra. són presagis explicats per una tradició hostil, que converteix la derrota en càstig.
anníbal va jugar amb aquest caràcter. va passar de llarg davant el campament romà i es va posar a arrasar el camp d’etrúria, perquè el fum arribés al cònsol. flamini, furiós, va desoir els oficials que li demanaven esperar els reforços de l’altre cònsol, i va sortir darrere seu. polibi hi afegeix un detall amarg: el seguia més gent a la recerca de botí que soldats, carregant cadenes per als presoners que pensaven fer.
els centurions i els tribuns, diu polibi, ni tan sols entenien què estava passant.
el camí vorejava el llac, amb els turons de cortona a l’esquerra, i s’estrenyia entre el vessant i l’aigua abans d’obrir-se en un pla envoltat d’altures. anníbal va distribuir de nit tot el seu exèrcit: els africans i els ibers al turó del fons, tancant la sortida; els foners i la infanteria lleugera darrere de les altures d’un costat; la cavalleria i els gals a les de l’altre, fins a la mateixa entrada del pas. flamini havia acampat la vigília al costat del llac, molt tard, i a l’alba va entrar al congost sense explorar-lo.
el matí era de boira. quan el gruix de la columna hi havia entrat i el cap ja tocava l’enemic, anníbal va donar el senyal i tots van atacar alhora des de les altures. polibi insisteix que la boira impedia veure-hi i que els comandaments romans no podien ni organitzar els seus homes: els atacaven pel davant, pel darrere i pels flancs, i la majoria va morir en ordre de marxa. livi afegeix que es va combatre tres hores, tan acarnissadament que ningú no va notar el terratrèmol que aquell dia va enderrocar ciutats d’itàlia.
flamini hi va morir. polibi només diu que el van matar uns celtes; livi posa nom al genet, l’ínsubre ducari, que el va reconèixer i el va travessar amb la llança. els que van quedar atrapats entre el vessant i l’aigua van tenir pitjor sort. alguns, diu polibi, van intentar nedar amb l’armadura i es van ofegar; la majoria es va ficar al llac fins on va poder, amb el cap fora de l’aigua, i allà els va rematar la cavalleria. anníbal va buscar després el cadàver del cònsol per donar-li sepultura i, segons livi, no el va trobar.
les xifres tenen amo. polibi compta uns quinze mil romans morts a la vall i més de quinze mil presoners, i uns mil cinc-cents caiguts del costat cartaginès, gals en la seva majoria. livi dóna els mateixos quinze mil morts, deu mil dispersos que van tornar a roma per camins apartats i dos mil cinc-cents enemics morts a la batalla, i declara la seva font: ha seguit sobretot fabi pictor, contemporani de la guerra, perquè altres autors multiplicaven la matança.
els sis mil de l’avantguarda són un altre cas de dues versions. van trencar la línia que tenien al davant i van pujar a una altura sense saber què passava al darrere; quan la boira es va aixecar, van veure el desastre i es van refugiar en un llogaret etrusc. polibi diu que es van rendir a maharbal després de la batalla, a canvi de la vida, i que anníbal va declarar després que maharbal no tenia autoritat per prometre-la; livi, que es van rendir l’endemà, acorralats per la fam, i que anníbal els va carregar de cadenes. en tots dos, els presoners romans van quedar presos i els aliats itàlics van tornar lliures a casa: anníbal deia haver vingut a alliberar itàlia.
la data també és de la tradició. la dóna ovidi als fasti, amb una perífrasi: el desè dia comptant des del final del mes, d’on surt el 21 de juny. és un dia del calendari romà anterior a la reforma de cèsar, i ovidi el cita com a advertència: flamini i les ribes del trasimè com a testimonis que els déus avisen amb les aus.
a roma, el pretor va anunciar des dels rostra que havien estat vençuts en una gran batalla. polibi distingeix: el poble va quedar consternat, però el senat va mantenir la calma, fins que tres dies després va arribar la notícia d’un altre cop, els quatre mil genets de gai centeni, morts o capturats per maharbal, i llavors també el senat es va espantar. livi ho resumeix així: la ciutat va recórrer a un remei que feia molt que ni es desitjava ni es feia servir, remedium iam diu neque desideratum nec adhibitum. un dictador.
