en qüestió de setmanes, a finals del 218 abans de la nostra era, anníbal va derrotar dues vegades roma a la plana del po. la primera va ser un xoc de cavalleria prop del riu tesí; la segona, prop de la trèbia, un parany on van caure els dos exèrcits consulars de l’any, ja reunits. gairebé tot el que sabem de totes dues ho expliquen polibi i livi, i en els dos punts més recordats —qui va salvar el cònsol i quants van escapar— no expliquen el mateix.
acabat de baixar dels alps, anníbal va prendre la ciutat principal dels taurins en tres dies. els altres gals de la plana, explica polibi, desitjaven unir-se als cartaginesos, com havien planejat des del principi, però les legions romanes havien avançat més enllà de la majoria d’ells i els tallaven el pas, així que es van quedar quiets; alguns fins i tot servien per força amb roma. livi diu el mateix: el cònsol publi corneli escipió va arribar a temps de sorprendre’ls quan encara esperaven el moment de revoltar-se. l’adhesió dels gals no va ser la causa de les victòries d’anníbal, sinó la seva conseqüència.
escipió va creuar el po i va estendre un pont sobre el tesí. dies després, els dos generals van sortir amb la seva cavalleria a reconèixer l’enemic i es van trobar al pla, avisats pels núvols de pols. anníbal va posar al davant la seva cavalleria pesant i els númides a les ales; els llançadors romans van fugir abans de llançar la primera andanada. polibi subratlla que el combat va estar igualat una bona estona, fins que els númides van desbordar els romans i els van atacar per l’esquena; livi en diu aliquamdiu anceps, dubtós durant un temps. la cavalleria romana es va dispersar, i només uns pocs es van agrupar al voltant del cònsol, greument ferit.
qui el va treure d’allà és la primera discrepància. polibi ho sap per gai leli, amic de l’africà des de la joventut: el fill del cònsol, que tenia disset anys i era a la seva primera campanya, va veure el seu pare envoltat, amb dos o tres genets d’escorta, i com que els seus dubtaven, va carregar sol contra l’enemic fins que els altres el van seguir. livi coneix una altra versió, la de celi antípater, que atribueix el rescat a un esclau lígur; ell prefereix la del fill perquè la donen més autors i perquè fama obtinuit, es va imposar. és la versió que explica el vídeo, i convé saber que venia d’un íntim del salvat.
després de la victòria, els celtes veïns van córrer a aliar-se amb anníbal. uns dos mil infants gals que servien al campament romà van atacar de matinada els seus companys i es van passar a l’enemic amb els caps dels morts. escipió es va retirar cap a la trèbia i els turons propers a esperar el seu col·lega.
als romans els feia por el bosc; anníbal els va esperar en un pla sense arbres.
el segon exèrcit consular venia de sicília. tiberi semproni llong era a lilibeu preparant la invasió d’àfrica quan el senat li va ordenar tornar, i els seus homes, explica polibi, van marxar quaranta dies des de lilibeu fins a arímini abans de reunir-se amb escipió. una escaramussa guanyada el va omplir de confiança. escipió, ferit, aconsellava esperar i entrenar les legions durant l’hivern; semproni volia la batalla, i polibi en dóna el motiu: l’empenyia l’ambició, volia donar ell el cop decisiu abans que escipió es recuperés o que entressin en el càrrec els cònsols designats, perquè ja s’acostava la data. livi dóna el mateix: ne in novos consules bellum differretur. el marc moral és de les fonts, però totes dues coincideixen.
anníbal havia vist entre els dos campaments un lloc pla i sense arbres travessat per un rierol de ribes escarpades, cobert d’esbarzers i matolls; livi hi afegeix l’herba de maresma. polibi explica l’elecció: els romans desconfiaven dels boscos, on solien emboscar-se els gals, però no dels plans. anníbal va encarregar l’emboscada al seu germà magó, molt jove. va escollir cent genets i cent infants, els va manar que cadascun triés deu dels més valents de la seva unitat, i durant la nit la força, ja de mil genets i mil infants, va ocupar el rierol.
a l’alba, els númides van creuar el riu i van provocar el campament romà. semproni va treure primer la cavalleria, després sis mil llançadors i al final tot l’exèrcit. era cap al solstici d’hivern, diu polibi, un dia glaçat i amb neu, i gairebé tots van sortir sense haver menjat. la trèbia baixava crescuda per la pluja de la nit i la infanteria la va passar a gual amb l’aigua fins al pit; livi escriu pectoribus tenus. mentrestant, els cartaginesos havien esmorzat i s’untaven d’oli al costat de les fogueres.
polibi compta setze mil romans i vint mil aliats d’infanteria, més uns quatre mil genets; livi diu divuit mil romans, vint mil aliats llatins i un contingent de cenomans, els únics gals que es van mantenir fidels. la cavalleria cartaginesa, més nombrosa i descansada, va escombrar les ales, i els elefants i la infanteria lleugera van assetjar els flancs. llavors van sortir els emboscats i van caure sobre la rereguarda del centre. l’avantguarda romana va trencar la línia de gals i africans que tenia al davant i, veient perdudes les ales i tallat el camí al campament pel riu i la pluja, es va retirar en formació fins a placentia: no menys de deu mil homes, segons polibi. de la resta, afegeix, la majoria va morir al costat del riu, tot i que uns pocs infants i la major part de la cavalleria van aconseguir unir-se a aquella columna.
aquí el vídeo simplifica. «només deu mil» és la xifra de la columna que es va obrir pas, no la de tots els supervivents. livi en dóna més: uns van creuar el riu i van tornar al campament, i la nit següent escipió va dur a placentia el que quedava de l’exèrcit, i d’allà a cremona. les pèrdues cartagineses, segons polibi, van recaure sobretot en els celtes; les del fred que va venir després, en els elefants.
semproni va escriure a roma que hi havia hagut batalla i que el temporal li havia pres la victòria. livi explica el terror de la ciutat: un cònsol vençut al tesí, un altre cridat de sicília, dos cònsols i dos exèrcits consulars derrotats. anníbal va passar l’hivern a la gàl·lia cisalpina entre aliats nous, de la lleialtat dels quals desconfiava; polibi anota que els gals deien odiar roma, però el que buscaven sobretot era botí. la primavera següent el portaria a etrúria.
